martes, 26 de mayo de 2009

CABO POLONIO: DOS DIES AL PARADÍS
















Si teniu massa problemes per tirar endevant, si un dilema important no us deixa dormir, si la vida estressant us treu la tranquilitat, si us heu oblidat d'escoltar-vos, si l'asfalt ha matat la vostra comunicació amb la mare natura, si us voleu oblidar del mon o si simplement voleu anar descalços damunt la sorra tot el dia i que les uniques ocupacions que tingueu sigui llegir, xerrar, contemplar, descansar, disfrutar...no hi ha cap dubte d'on heu d'anar: Cabo Polonio (Uruguai). Es dificil explicar amb paraules el que és aquest lloc. Cases de fusta damunt la gespa o directament damunt de la sorra d'una platja de paradís. Postes de sol amb una llum absolutament increible. I la nit, sense casi electricitat, esta regida pel cel més estrellat que us pogueu imaginar i la llum que gira del far. El far de los "12 segundos de oscuridad" de Jorge Drexler que diu un faro guia mientras gira, no es la luz lo que importa en verdad son los 12 segundos de oscuridad . I aquella foscor i aquell silenci solament pinzellat per la remor del mar i els udols dels llops marins van acostar-me a mi mateixa i vaig poder escoltar la meva propia veu. Per reneixer l'endemà amb una sortida de sol tranquila i calmada que va acabar desembocant en un dia de clima estiuenc que va transcorre entre banys al mar, paraules del llibre de Benedetti que m'havia comprat a Montevideo i converses entre els viatgers del hostel màgic. Dos dies al paradís. Tasteu-ho algún cop.

viernes, 15 de mayo de 2009

NOMS






El Diego i la Laura van ser els primers. Ell ara es a frança. Amb ella i la Nina, la germana del Diego vaig anar a jugar a billar dimecres passat, també van venir el Nacho i l'Eva. La Laura em va portar al teatre i vaig coneixer les actrius l'Elisa, la Valeria, la Pilar i una altra Laura, pero vam sopar amb uns altres amics que els agrada molt ballar, la Julieta, d'energia carismàtica, la Yael, la Gimena, el Martin. La Montse va venir molt poc després, avui fa dos dies que no la veig i ja em sembla extrany. La Montse coneix el Marcelo que coneixia el Xavier, que ja ha tornat a Barcelona i ell ens va presentar el Guillermo i la Macarena, amb qui anava a ballar tangos. La Montse va anar a preguntar per una habitació del pis de l'Ana, no es va quedar l'habitació, pero van quedar per sopar. La Blanca i el Roman també es van interessar per l'habitació. La Blanca te una amiga, l'Ale que ara és la parella del Roman. Va ser ell qui ens va presentar a l'Andreu, la Neus i la Loida el dia de Sant Jordi, dia que també va venir la Juliana i el Fede, un amic de l'Ale que toca tan bé la guitarra i la basca Oihane que a vegades també vé amb la Maider. Fa poc van arribar la Sandra, amiga de l'Ana i que esta de viatge inconcret pel mon i una amiga del Roman, l'Anna, que te casa a la patagonia, pero ara s'estarà uns mesos per la ciutat, amb qui m'en vaig a Uruguay el cap de setmana que vé. Als cursos amb la Montse ballem amb molta gent la Paula, l'Eugenia, l'Asier, l'Ingo, l'Angeles, la Cecilia, l'Andrea...amb alguns avui anem al teatre a veure a la nostra profe la Paula, fantastica, com els altres profes la Silvina, la Belen, la Maria, el Silvio que ens fa treballar a Koltés amb la col.laboració del Lucho que ens fa un super entrenament i tots els de la classe, la Liliana, l'Eugenia, la Barbara, el Neri suem de valent. On em suen les neurones es a clase de Escritura Creativa amb la Cecilia, m'encanten els textos sobretot del Nicolas i la Maria, sovint m'assec al costat de la Soraya que també vé a dansa contemporanea. I també hi ha la noia del bar on em conecto al Wifi, que fa un moment de res s'ha endut la meva tassa de te ja buida, el noi del kiosk del davant de casa que quan entro ja em pregunta: ¿como andás? I la Cecilia que em lloga el pis, el seu marit que té la mirada timida, la filla que viu al departament del costat i té un fill que sempre plora. I la senyora de la farmàcia...i la cambrera del bar d'on faig classes...i....i...i...i els que em deixo, els que encara no conec.


Ho heu anat seguint? Tranquils, jo tampoc, simplement he deixat que passes i s'han anat colant, alguns dissimuladament, d'altres de cara dins la meva vida a l'altra banda de l'oceà.

martes, 5 de mayo de 2009

UNA MICA DE DESORDRE

30-Abril

Arribo a casa del teatre, he anat a veure La forma de las cosas de Neil Labute. Me la vaig perdre a Barcelona dirigida pel Julio Manrique, pero la he vist a Buenos Aires dirigida pel Veronesse, m'ha agradat molt, un text brutal i uns actors fantàstics. Pero no era d'això del que volia parlar. Deia que arribo a casa amb tota la intenció d'escriure i descobreixo que la conexió a internet que em van instalar suposadament la semana passada, que despres va resultar que fins dilluns no podien venir, que aleshores els faltava una peça que van posar dimarts i que ahir dimecres ja m'havia de poder conectar encara no funciona. Merda! Les coses aquí van així. I es que em feia il.lusió poder penjar una entrada al blog en pijama, mentre prenc una infusió, em fumo un cigarret i no he de sentir la conversa de la taula del costat del bar on tenen wifi. Tan fa, escric igual i demà o quan pugui ja faré un copiar pegar del SatrOffice Writer al blog. Fa dies que penso que hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i ara mateix no sé per on començar. Has d'explicar que vas estar al delta del Tigre dissabte passat i que et va encantar a més a més tens moltes fotos per posar-hi i ho fa més interessan. Les fotos ajudaran a entendre la tranquilitat que tan necessitava després de portar semanes envoltada d'un monstre de ciutat sorollosa i caotica. La imatge de una munt de casetes, cada una amb el seu nom (el deseo, el desenchufe, la deliciosa, Tio Paco, Amanecer...) envoltades de gespa arreglada, amb el seu propi “embarcadero” (com es diu en català? No em surt la paraula) a la riba d'un dels canals que conformen les illetes d'un delta transitat per lanxes de fusta descriuran la estoneta regalada que vas passar acompanyada d'un llibre i un gos simpàtic que em va anara seguint tota l'estona, però ostres! El Sant Jordi porteño va ser un sopar molt divertit i m'agraden els moments descontextualitzats com estar regalant roses i llibres entre catalans, bascos i argentins en una nit on començes explicant la llegenda que desde l'escola no havies tingut ocasió relatar i es se't fa extrany que hi hagi gent que no la conegui, més tard descobrim que hi ha una càmara que fa fotos en blanc i negre només ressaltant el color vermell, el dia de la rosa es ideal per explotar la idea i finalment acabem cantant folklore argentí, Serrat i Sabina al só d'una guitarra a mans expertes....Pero pensant-ho bé encara no has fet l'escrit sobre l'experiència de Radio Colifata al hospital psiquiatric Borda, vas estar prenent apunts en una llibreteta per no oblidar res del que et sorprengués o t'impactes i vas fer la determinació mental de posar-hi paraules a totes les emocions i sensacions que vas tenir aquella tarda mentre escoltaves aquell grup de bojos, si, si bojos tan crua i literalment com sona, parlant a través d'un micro que difonia les seves inquietuds i questions sobre la vida a través de les ones de la radio. Vas pensar que volies intentar transmetre aquelles mirades entre perturbadores i tendres, aquella sensació inquietant de trobar-te en una institució psiquiatrica, de les converses que vas tenir amb ells, de les grans veritats que deien sense els filtres i les estructures que tenim presisament per no tornar-nos bojos i de com et feien entendre que ells van acabar en aquell estat per pur instint de supervivencia, perque la cordura els estava matant. Tenia ganes que sabessiu que a la Colifata hi parla tothom, els colifatos i les visites, que jo també vaig intervenir, tots ho vam fer, i cantar, pero vam tornar en colectivo amb una especie de silenci extrany, un silenci de digestió. O també em podria posar més intima i enlloc de relatar els llocs, les persones, les experiencies dir-vos que hi ha dies de tot aquí (aquí i a tot arreu, es cert) i que aquests últims han tingut moments dificils, dificils i una mica enfonsats, que he plorat, a vegades sola, o al telèfon o amb la Montse o amb l'Skipe i que de cop tot perd el sentit per tornar-lo a retrobar a la cantonada seguent quan algú et pregunta: ¿sabés si voy bien para allá para tomar el subte? I tu pots respondre sense dubtar...i te n'adones que l'impuls que sents alguns moments d'agafar l'avió per trobar aquella abraçada de koala et pot fer caminar endevant enlloc d'anar enrerra, perque les ganes d'abraçar es fan més intenses i dolçes si mires endevant sabent que perduraran.
He arribat a casa del teatre i simplement m'he posat a escriure el que us volia explicar.


5-Maig

Avui finalment he tingut temps de passar l'entrada al blog, he trigat una mica perque la meva "ratxa" difícil sembla que vé forta, ahir vaig anar a Urgencies amb un brot de la pell de campeonato. Sort de la Montse que va estar en tot el procées al meu costat. Aquesta nit he dormit moltíssim i avui amb ajuda de la senyora cortisona ja estic una mica millor. Vaja!