El meu bitllet de tornada original era pel dia 4 de juny, i no, no he tornat clandestinament sense dir res a ningú. Simplement he canviat la data. Per quin dia ara us preguntareu? Un moment, no voldreu que us desvetlli el final de la pelicula tan aviat...Com us deia a Cabo Polonio em vaig escoltar i vaig decidir com serien els propers mesos de la meva vida. Osti, aquestes decisions posen els pels de punta, saps que el camí que prenguis marcarà coses (encara que ja ho se que sempre hi ha volta enrera), no es com escollir si aquest matí em poso texans o faldilla. Pero alhora notes que tens les regnes de la teva vida a la mà, que ningú pren les decisions per tu, es sentir-se vulnerable i molt fort al mateix temps. De fet crec que la vida es un seguit de sensacions de contaradicció, que no sempre ha de ser negatiu, el temps passa rapid i lent; ser lliures ens agrada i alhora ens crea inestabilitat; vull aprimar-me, pero també menjar-me un pastís de xocolata, bé aquest és un altre tema que ara no entraré (un moment que vé la cambrera: me traes un pedazo de pastel de chocolate? Gracias.) Podia tornar a Barcelona a l'agost (com havia pensat en un principi), pero alguna cosa em deia que podia exprimir més el viatge. Em podia quedar a Buenos Aires? Si, es clar, pero si em quedava i m'establia era dificil determinar quan tornaria. Hi ha una dada clau que potser alguns desconeixeu: Es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos, ah i viu a Barcelona. Ara la pel.licula ja agafat un altre caire, no? (pa guionsita de cine romantico comercial voy yo). Be, el meu cap, el meu cor, el meu cos i la meva ànima vinga a donar voltes...que torno...que em quedo...que si...que no..que amunt...que avall...que si tomba...que si gira...Per això vaig necessitar el silenci i la foscor de Cabo Polonio, i malgrat tota la meva indecisio hi havia una constant, que es mantenia inamobible i sobre el que no tenia cap mena de dubte. La meva constant es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos. També vaig poder recordar sense el soroll de la ciutat que jo aquest viatge l'havia fet precisament per viatjar, que era feliç quan agafava la motxila, pujava a l'autobus-tren-vaixell-aviò. I ho vaig veure clar, les peces van encaixar, el meu cos es va relaxar i el meu cap va callar (ara seria el moment perfecte per una pausa publicitari, oi? No cambien de canal, el final después de quatro anuncios). Així que finalment vaig decidir que exprimiria el meu viatge agafant la motxila i l'autobus, que era més fàcil de delimitar-hi un final, pero no era tornar a Barcelona ja. D'aqui poc més de dos setmanes arriba a Argentina un noi alt, moreno i d'ulls preciosos que viatjarà amb mi per Argentina durant tot el Juliol. Després segueixo jo sola per Chile, Bolivia, Perú. La idea és arribar a Cuzco i el MachuPichu i tornara a baixar. I ara si, ara el final de la pel.licula: el meu bitllet de tornada és el 29 de setembre i arribo el 30 a Barcelona, on començarà una altra pel.licula igual d'emocionant, segur.
Penjo algunes fotos, molt dolentes, ja ho se, de la final de la Champions. Barça!!!!!!!! Aqui el vam veure al casal de Catalunya, al teatre Margarita Xirgu, envoltats de catalans i Argentins units per la devoció a Messi.
