viernes, 17 de abril de 2009

SEMANA SANTA...TO MY STYLE











Dijous Sant, l'últim sopar. Mentre ell va sopar amb dotze amiguetes (alguns no tan amiguet com ell es pensava), sopar on no va parar de xerrar de coses dificils d'entendre: hoy me veis...mañana no me vereis...pero me volvereis a ver. Ufff, quin conyàs, a més a més ja se sap que passa amb els sopars amb tanta gent, les coses més divertides sempre passen a l'altra punta de la taula. Jo en canvi vaig convidar a sopar a la Laura i el Diego, només erem tres, però molt ben avinguts. A més a més em vaig currar un sopar que fos una miqueta més que pa i vi. Cuixes de pollastre rustit amb patatones, panses, ametlles, pebrot i amb molt de suquet per passar-hi el pa (recepta apresa de la Sira!), per acompanyar una amanida amb fruita i vinagreta de mel i mostassa (apresa de la Dolça) i de postres mousse de xocolata (molt tipica de mi, del llibre de receptes dels menus de l'àvia). Conversem tots!, no em vaig dedicar a fer monoloegs aclparadors com un de melenes i túnica que jo se, i de mil temes diferents. Una coincidencia: el vi, ens vam pimplar les mateixes ampolles nosaltres tres sols que els dotze i l'altre.




Divendres Sant. Ell no va tenir un bon dia, la veritat sigui dita potser el pitjor dia de la seva vida. Imagineu-vos despertar-se de mig resaca després del sopar i que quatre romans pesats s'encaparrin a penjar-te d'una creu sota al sol! Això deu ser fatal pel mal de cap, a més el pobre debia tenir una set horrorosa (aquella boca pastosa, tots sabem la sensació) i els molt bèsties li donaven un drap amb vinagre, home! Si encara hagués estat Cabernet de Mendoza. Jo en canvi vaig sortir a sopar per San Telmo amb un grup de catalans, acompanyats per algun argenti despenjat i una colombiana. Carn, mooolta carn...ja és això per semana santa, no? Ai, a veure si ho vaig entendre malament jo, com que que els meus pares eren uns sacrilegs i no em van portar a missa vaig una mica perduda. Enlloc d'una creu, sota al sol, vam preferir una terrassa d'un canari sota les estrelles. I enlloc de vinagre unes quilmes i una mica de fernet ens van acompanyar en una conversa multicultural on encara no tinc molt clar perque la Montse i jo vam acabar cantant "La merda de la muntanya no fa pudor", crec que era per intentar explicar la característica escatològica de la cultura del nostre petit pais...nomès reiem els catalans...vaja...Finalment decidim acabar la nit i quasi començar el dia en un local acompanyats d'una banda de música. Crec que no eren romans.




Dissabte Sant (també és sant el dissabte?... ara no ho se...). Mentre el es va quedar tot el dia més penjat que un fuet, pobre...no tenir plan el dissabte sempre ha deprimit una mica, jo seguia amb el meu cap de setmana porto-catalan. Barri de Recoleta (el pedralbes d'aqui), un asado a la part baixa d'un edifici de chetos (els pijos aqui). Vinga matahambre, bife, xai, pollastre, vacio, empanades, tortas...I vinet de mendoza (malbec i tempranillo per un asado, apa ara ja ho sabeu). I un italià de Pescara (de cabell blanc, que te l'imagines a la seva villa amb uns pantalons de lli blanc)...i saca la guitarra...ojo, los vecinos que estamos gritando mucho! I algú vol postres? Bufff, ja no puc més, pero...mmmm gelat de dulce de leche! I taxi cap a Palermo (visca! a aprop de casa) de baretos una mica massa plens de gent que balla massa poc pel meu gust. I així com el pobre amic nostre sense plan es va passar el dia sol, jo us podria dir molts noms, pero em seria complicat explicar els fils de conexió...aqui coneixes gent i tampoc et preguntes molt d'on han sortit.




Diumenge de Ressurrecció (oi?): Quan el pobre estava a punt de perdre l'esperança (que és l'últim) perquè la vida ja l'havia perdut va i el tio ressucita...vuelve de entre los muertos i no em plan zombie o vampir...sino com a tio normal, això si una mica pujadet de fums per allò del miracle i tal. Jo diumenge vaig morir...si, tanta vida necessitava recuperació i vaig fer exactament RES durant tota el dia. Al vespre vaig anar al cine a veure una pelicula de dibuixos...no estava com pensar gaire.

jueves, 9 de abril de 2009

UNA GERMANA EXTRAORDINARIA


Va obrir els ulls. Extranyament l'edredon del llit la tapava de cap a peus. No veia la finestra, però la llum que intuïa li deia que encara era de nit. Beuré un got d'aigua i tornaré a dormir - va pensar la Clara. Però al voler-se aixecar va notar que alguna cosa extranya passava. No trobava la sortida i de cop se'n va adonar que el llit era inmensament més gros que quan s'havia posat a dormir...o ella curiosament més petita...Va arrossegar-se fins trobar la vora del matalàs i es va deixar llisacr suaument fins que amb un saltet va anar a parar al teerra de l'habitació. Es va posar dreta. Va mirar al seu voltant. La cadira era grossa, els ninots de peluix eren més alts que ella. El sostre era lluny...lluny...lluny...li va venir el desitg de tocar-lo, va estirar els braços tan com va poder amb totes les seves forçes i va semblar-li que el sostre ja no era tan lluny...de fet semblava que s'apropés...més, més, més fins que la punta dels seus dits van tocar-lo. A poc a poc va baixar la vista i el que era lluny ara mateix era el terra. Volava. Estava volant. La Clara podia volar! Uau! - va dir-se - com pot ser? Havia observat l'habitació, però no s'havia mirat a si mateixa. Per l'aire va apropar-se a un nmirall i...oh!...verd...fulles...ales! La seva pell era d'un verd intens que li recordava a una poma brillant i suculenta...els cabells s'havien convertit en un garbuix de fulles desordenades i divertides i de l'esquena li sortien dues ales quasi transparents. Els seus ulls verds i ametllats, que seguien sent els mateixos, van concluir que es trobava molt bonica amb el seu nou aspecte. Es va deixar caure enrera i va volar per tota l'habitació, ràpid, lent...de cara amunt, avall...mai havia tingut una sensació tan meravellosa. Era el seu aniversari, fins aquell moment no se n'havia recordat, aquell era el millor regal que podia haver rebut. Va aturar-se damunt l'estanteria...tenia ales...allò li donava mil possibilitats...podia volar...hi havia mil llocs on anar...Va sortir per la terrassa i va descobrir una cosa encara més meravellosa, a l'aire lliure era capaç d'anar més depressa que un raig de llum, va travessar Barcelona en menys de mig segon i es va asseure a la punta del dit de Colon. Va ser en aquell precís moment que va descobrir on volia anar...només havia de seguir la indicació del senyor matàlic de la meleneta amb faldilles. Amèrica. Amèrica del Sud. Argenetina. Buenos Aires. Palermo Viejo. Charcas 4240. Es va aturar davant la porta negra voltda de pared groga. Petita com era s'hi va esmunyir per sota i va entrar al pis de la seva germana. Dormia. Es clar, allà encara era plena nit. La Clara va observar-la una estona i finalment va decidir no despertar-la. Simplement va fer-li un petó al nas i se'n va tornar, a través de l'oceà, fins al seu llit. Era a punt de ser de dia i volia celebrar el seu aniversari amb unes dimensions normals.


Tota aquesta història l'escric jo, la germana de la Clara. L'escric per una raó molt clara. Aquest matí m'he trobat un petó de fada al nas i aquesta és l'única explicació raonable que hi he trobat.



FELICITATS CLARA!!!!


TESTIMO MOOOLT!!!!!!

sábado, 4 de abril de 2009







Tinc agulletes. Si, els cursos han començat i tinc agulletes. I això que dijous aqui era festa (l'aniversari de la Guerra de les Malvines, celebren que durant dos mesos van estar sota el seu poder, uau, dos mesos. No se que critico, que nosaltres celebrem una derrota) i no vam tenir classe, pero tinc agulletes, desde dimecres i avui som diumenge...ponemos los pies paralelos a la misma distancia de la cadera...espalda recta...abdomen firme...hombros hacia abajo y hacia atras...la cola (el cul, el horto, vaja) hacia dentro...i apa a fer estiraments, a moure músculs que feia temps que passaven inadvertits. Classe de dansa-jazz, la profe es la tipica ballarina una mica repelent i una mica estirada...doña-soy perefecta, en realitat es una mica d'enveja a les cames i el cul que te. Quina ràbia fan les ballarines amb els seus cossos esculturals i els seus moviments elegants, mentre que tu et mires el mirall i al seu costat ets gordeta, baixeta i al fer el mateix moviment que la profe, ella sembla una deessa grega i tu el geperut de notredamm. Pero si estem fent el mateix...perqueeee??!!! Classe de dansa conteporanea, una altre tipus tòpic de ballarina, hippie i una mica artista-despistada, però no ens confiem en la seva dolçor perquè...vinga a fer estiraments d'aquells que penses: ara es quan em peta el múscul i el tendó surt disparat. Peò m'encaaaaanta ballar, m'encaaaaanta fer estirament, notar que el cos treballa...plie, relebé i tot aquell munt de paraules en francès que no se com s'escriuen...Classe de cant, som 75327 a classe, pero la profe es un autentic encant, guapissima (ja m'informaré de si té novio i si té pensat viatjar a Barcelona, d'acord nois?) i la manera de portar la classe em va agradar molt...serà més un divertimento que un espai per apendre a cantar de veritat, pero let's have fun! Danza-teatro, ooooohhh, gran classe, gran grup d'alumnes i uffff gran gran professora, de moment està situada en la millor elecció que vam fer (amb la Montse). D'aquesta classe poden sortir grans grans coses, la gent és molt interessant, actors, ballarins, pintors...francesos, colombians, argentins, bascos...i la professora és d'aquella gent que amb una sola classe ja ets concient que és una Mestra, amb el més ampli sentit de la paraula. I l'última classe que vaig fer dimecres, Investigació actoral a partir de textos de Bernard-Marie Koltes (autor Roberto Zucco que vam muntar a Sotacabina), dramaturg frànces de personatges sempre marginals, pero que parlen amb una gran lírica, personatges que sempre estan a full (com diuen aqui) que si no parlen, maten. Jo treballaré amb el text de La soledad en los campos de algodon, impressionant. I es clar la Montse i jo vam pensar: bien! S'han acabat les session de dansa per aquesta setmana, a la classe de investigació serà tranqui...ja ja ja ja! Uns collons! El profe, una bellissima persona i gran professional, pero el fill de puta ha demanat la col.laboració d'un ballarí chilè que ens fa entrenament durant la primera part de la classe...entrenament, ja! La mili! A correr...abdominals...flexions...pero que es esto??? Por dios, que una se hace mayor! I així estic, tinc agulletes. Pero son unes agulletes dolçes, de les que et recorden que soc a Buenos Aires, fent classes del que més m'agrada del món ballar, cantar, actuar. Soc aqui, així de tossuda soc, un dia dic que vull anar a Buenos Aires a fer teatre i aqui estic!

Encara em queden les classes dels dijous...ja tremolo...ji ji ji... que fins passat setmana santa no començaran...ja us explicaré.

Fotos dels cursos no tinc, com compendreu, així que us he posat els meus amics catalans, la Montse i el Xavier...i unes fotos d'un parc que hi ha aprop de casa i que es impressionant...només dir-vos que li diuen el bosque.

Per cert, que no se si va quedar prou clar el dia que us explicava com era casa meva, però esteu tots super-convidats a venir, de veritat, se que és lluny pero si algú s'anima te casa a Buenos Aires.