FA FRED O REDECORACION DE PLANES

Fa fred, fa mooolt fred. Estic farta d'abrics, bufandes, guants i d'anar tot el dia amb els ulls axinats, els braços plegats i els hombros (castellanada, ho se) amunt. Proveu de fer les tres coses alhora...ja? D'això se'n diu la posició de collons-quina-rasca-que-fot, si enlloc dels ulls axinats fruncís el ceño (com collons es tradueix això?) aleshores és tic-molt-enfadat; i si enlloc de...bé és igual que tampoc no és qüestió de fer-vos fer el mico sols davant de l'ordinador que potser alguns esteu en un ciber...I a part del fred també tinc un altre sindrome, el de tinc-ganes-d'anar-a-casa-que-tot-això-està-molt-bé-pero-ja-esta, avui es el dia de posar les paraules amb guionets, mira tu m'ha agafat per aqui...Total, recordeu aquella entrada en la que us explicava que tenia bitllet per arribar a Barna el 30 de setembre? I que durant agost i setembre estaria fent ruta motxilera pels andes fins a Perú? Doncs ni una cosa ni l'altre. Que a mi em mola anar canviant els plans cada cinc minuts i mai saber que passarà demà, ale! tirem per terra les previsions, capgirem la vida tot sovint! Així que canviaré el meu bitllet a Barcelona per primers de setembre i durant l'agost la meva adreça serà...txan txan txan...Rio de Janeiro, siii, samba, caipirinhes, ipanema i la seva garota (o eriço en masculí, osti que dolent aquest). A més a més tinc bons amics a Barcelona que em poden passar algun contacte. Així que d'aqui poc seré prenent el sol amb biquini a la sorra de copacabana. Mar, platja, sol!!!!! I d'aqui un mes ja em tindreu pel mediterrani...

I es que us trobo a faltar, sabeu? Ultimament somio moltes vegades que soc a Barcelona i m'hi veig molt contenta al somni. I tinc ganes de menjar una llesca de pa de pages amb tomaquet, oli d'oliva i pernil d'aquell tan bó. Agafar el bicing i baixar tot el passeig de Sant Joan. Anar de tapes i canyes pel born. Esmorzar al Teo del carrer escorial. I sobretot passejar per la plaça virreina, el carrer verdi, la plaça del sol i tot gràcia, rei de tots barris per la festa i el sabor. Si fins hi tot el Gato Perez que era argentí va acabar escollint gràcia! I veure-us (maleits pronoms febles, mai se si es diu així) a tots i totes, fer sopars, dinars, explicar-vos i que m'expliqueu. Buenos Aires m'ha encandilat, pero la meva Barcelona és molta Barcelona!!

Bé, us seguiré explicant les meves aventures i desventures, qui sap potser d'aqui cinc minuts decideixo que me'n vaig a buscar lleons a l'africa o a fer cursos de geisha al japo o...o...o...

NO TINC FOTOS

Be, si, si que tinc fotos, pero no les puc penjar. Pero en realitat millor perque hi ha coses que una foto no pot explicar, ni una ni mil. Hi ha coses que simplement s'han de veure. Un a d'aquestes es Les catarates d'Iguazu. Ja us dic no es pot explicar, no es pot ensenyar, s'hi ha d'anar. Així que deixeu qualsevol cosa que estigueu fent en aquest moment, feu una petita maleta, poca cosa no hi fa massa fred (un impermeable, si, que plou bastant), passaport i un avió a las Catarates...vaaaa, que feu encara asseguts llegint, no us ho podeu perdre, aigua, jungla, natura demostrant la seva majestuositat, i una banda sonora que t'embolcalla i et recorda que l'home es petit petit davant la força de milers de milions de litres d'aigua caient. I quan fa massa temps que ets en una ciutat és molt sà que un cop de natura et col.loqui al teu lloc de simple habitant de la terra, no amo i senyor...pero, que més he de dir? Va, cap a l'aeroport!

I seguim de micro (autobus de llarga distancia) en micro, ara 17hores, ara 21h, ara 12...ostres mira que és gran aquest pais, tu! Total que ara som a Cordoba...no, no ens hem desviat per veure la mezquita, la Cordoba d'aqui. Pero ja marxem capa a Salta...salta conmigo! (aquesta broma ja l'he fet al facebook, pero es que m'agrada molt). Salta, camina, viatja! Amb avió, amb micro, amb cotxe, a peu, amb bici! Pero mou-te, mou-te! Desplaça't! Canvia! Avança! Retrocedeix, si cal! Pero que ningú es quedi quiet!!

Petons!

Sara (i Raul)

LA CONSTANT

El meu bitllet de tornada original era pel dia 4 de juny, i no, no he tornat clandestinament sense dir res a ningú. Simplement he canviat la data. Per quin dia ara us preguntareu? Un moment, no voldreu que us desvetlli el final de la pelicula tan aviat...Com us deia a Cabo Polonio em vaig escoltar i vaig decidir com serien els propers mesos de la meva vida. Osti, aquestes decisions posen els pels de punta, saps que el camí que prenguis marcarà coses (encara que ja ho se que sempre hi ha volta enrera), no es com escollir si aquest matí em poso texans o faldilla. Pero alhora notes que tens les regnes de la teva vida a la mà, que ningú pren les decisions per tu, es sentir-se vulnerable i molt fort al mateix temps. De fet crec que la vida es un seguit de sensacions de contaradicció, que no sempre ha de ser negatiu, el temps passa rapid i lent; ser lliures ens agrada i alhora ens crea inestabilitat; vull aprimar-me, pero també menjar-me un pastís de xocolata, bé aquest és un altre tema que ara no entraré (un moment que vé la cambrera: me traes un pedazo de pastel de chocolate? Gracias.) Podia tornar a Barcelona a l'agost (com havia pensat en un principi), pero alguna cosa em deia que podia exprimir més el viatge. Em podia quedar a Buenos Aires? Si, es clar, pero si em quedava i m'establia era dificil determinar quan tornaria. Hi ha una dada clau que potser alguns desconeixeu: Es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos, ah i viu a Barcelona. Ara la pel.licula ja agafat un altre caire, no? (pa guionsita de cine romantico comercial voy yo). Be, el meu cap, el meu cor, el meu cos i la meva ànima vinga a donar voltes...que torno...que em quedo...que si...que no..que amunt...que avall...que si tomba...que si gira...Per això vaig necessitar el silenci i la foscor de Cabo Polonio, i malgrat tota la meva indecisio hi havia una constant, que es mantenia inamobible i sobre el que no tenia cap mena de dubte. La meva constant es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos. També vaig poder recordar sense el soroll de la ciutat que jo aquest viatge l'havia fet precisament per viatjar, que era feliç quan agafava la motxila, pujava a l'autobus-tren-vaixell-aviò. I ho vaig veure clar, les peces van encaixar, el meu cos es va relaxar i el meu cap va callar (ara seria el moment perfecte per una pausa publicitari, oi? No cambien de canal, el final después de quatro anuncios). Així que finalment vaig decidir que exprimiria el meu viatge agafant la motxila i l'autobus, que era més fàcil de delimitar-hi un final, pero no era tornar a Barcelona ja. D'aqui poc més de dos setmanes arriba a Argentina un noi alt, moreno i d'ulls preciosos que viatjarà amb mi per Argentina durant tot el Juliol. Després segueixo jo sola per Chile, Bolivia, Perú. La idea és arribar a Cuzco i el MachuPichu i tornara a baixar. I ara si, ara el final de la pel.licula: el meu bitllet de tornada és el 29 de setembre i arribo el 30 a Barcelona, on començarà una altra pel.licula igual d'emocionant, segur.

Penjo algunes fotos, molt dolentes, ja ho se, de la final de la Champions. Barça!!!!!!!! Aqui el vam veure al casal de Catalunya, al teatre Margarita Xirgu, envoltats de catalans i Argentins units per la devoció a Messi.

CABO POLONIO: DOS DIES AL PARADÍS

Si teniu massa problemes per tirar endevant, si un dilema important no us deixa dormir, si la vida estressant us treu la tranquilitat, si us heu oblidat d'escoltar-vos, si l'asfalt ha matat la vostra comunicació amb la mare natura, si us voleu oblidar del mon o si simplement voleu anar descalços damunt la sorra tot el dia i que les uniques ocupacions que tingueu sigui llegir, xerrar, contemplar, descansar, disfrutar...no hi ha cap dubte d'on heu d'anar: Cabo Polonio (Uruguai). Es dificil explicar amb paraules el que és aquest lloc. Cases de fusta damunt la gespa o directament damunt de la sorra d'una platja de paradís. Postes de sol amb una llum absolutament increible. I la nit, sense casi electricitat, esta regida pel cel més estrellat que us pogueu imaginar i la llum que gira del far. El far de los "12 segundos de oscuridad" de Jorge Drexler que diu un faro guia mientras gira, no es la luz lo que importa en verdad son los 12 segundos de oscuridad . I aquella foscor i aquell silenci solament pinzellat per la remor del mar i els udols dels llops marins van acostar-me a mi mateixa i vaig poder escoltar la meva propia veu. Per reneixer l'endemà amb una sortida de sol tranquila i calmada que va acabar desembocant en un dia de clima estiuenc que va transcorre entre banys al mar, paraules del llibre de Benedetti que m'havia comprat a Montevideo i converses entre els viatgers del hostel màgic. Dos dies al paradís. Tasteu-ho algún cop.

NOMS

El Diego i la Laura van ser els primers. Ell ara es a frança. Amb ella i la Nina, la germana del Diego vaig anar a jugar a billar dimecres passat, també van venir el Nacho i l'Eva. La Laura em va portar al teatre i vaig coneixer les actrius l'Elisa, la Valeria, la Pilar i una altra Laura, pero vam sopar amb uns altres amics que els agrada molt ballar, la Julieta, d'energia carismàtica, la Yael, la Gimena, el Martin. La Montse va venir molt poc després, avui fa dos dies que no la veig i ja em sembla extrany. La Montse coneix el Marcelo que coneixia el Xavier, que ja ha tornat a Barcelona i ell ens va presentar el Guillermo i la Macarena, amb qui anava a ballar tangos. La Montse va anar a preguntar per una habitació del pis de l'Ana, no es va quedar l'habitació, pero van quedar per sopar. La Blanca i el Roman també es van interessar per l'habitació. La Blanca te una amiga, l'Ale que ara és la parella del Roman. Va ser ell qui ens va presentar a l'Andreu, la Neus i la Loida el dia de Sant Jordi, dia que també va venir la Juliana i el Fede, un amic de l'Ale que toca tan bé la guitarra i la basca Oihane que a vegades també vé amb la Maider. Fa poc van arribar la Sandra, amiga de l'Ana i que esta de viatge inconcret pel mon i una amiga del Roman, l'Anna, que te casa a la patagonia, pero ara s'estarà uns mesos per la ciutat, amb qui m'en vaig a Uruguay el cap de setmana que vé. Als cursos amb la Montse ballem amb molta gent la Paula, l'Eugenia, l'Asier, l'Ingo, l'Angeles, la Cecilia, l'Andrea...amb alguns avui anem al teatre a veure a la nostra profe la Paula, fantastica, com els altres profes la Silvina, la Belen, la Maria, el Silvio que ens fa treballar a Koltés amb la col.laboració del Lucho que ens fa un super entrenament i tots els de la classe, la Liliana, l'Eugenia, la Barbara, el Neri suem de valent. On em suen les neurones es a clase de Escritura Creativa amb la Cecilia, m'encanten els textos sobretot del Nicolas i la Maria, sovint m'assec al costat de la Soraya que també vé a dansa contemporanea. I també hi ha la noia del bar on em conecto al Wifi, que fa un moment de res s'ha endut la meva tassa de te ja buida, el noi del kiosk del davant de casa que quan entro ja em pregunta: ¿como andás? I la Cecilia que em lloga el pis, el seu marit que té la mirada timida, la filla que viu al departament del costat i té un fill que sempre plora. I la senyora de la farmàcia...i la cambrera del bar d'on faig classes...i....i...i...i els que em deixo, els que encara no conec.

Ho heu anat seguint? Tranquils, jo tampoc, simplement he deixat que passes i s'han anat colant, alguns dissimuladament, d'altres de cara dins la meva vida a l'altra banda de l'oceà.

UNA MICA DE DESORDRE

30-Abril

Arribo a casa del teatre, he anat a veure La forma de las cosas de Neil Labute. Me la vaig perdre a Barcelona dirigida pel Julio Manrique, pero la he vist a Buenos Aires dirigida pel Veronesse, m'ha agradat molt, un text brutal i uns actors fantàstics. Pero no era d'això del que volia parlar. Deia que arribo a casa amb tota la intenció d'escriure i descobreixo que la conexió a internet que em van instalar suposadament la semana passada, que despres va resultar que fins dilluns no podien venir, que aleshores els faltava una peça que van posar dimarts i que ahir dimecres ja m'havia de poder conectar encara no funciona. Merda! Les coses aquí van així. I es que em feia il.lusió poder penjar una entrada al blog en pijama, mentre prenc una infusió, em fumo un cigarret i no he de sentir la conversa de la taula del costat del bar on tenen wifi. Tan fa, escric igual i demà o quan pugui ja faré un copiar pegar del SatrOffice Writer al blog. Fa dies que penso que hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i ara mateix no sé per on començar. Has d'explicar que vas estar al delta del Tigre dissabte passat i que et va encantar a més a més tens moltes fotos per posar-hi i ho fa més interessan. Les fotos ajudaran a entendre la tranquilitat que tan necessitava després de portar semanes envoltada d'un monstre de ciutat sorollosa i caotica. La imatge de una munt de casetes, cada una amb el seu nom (el deseo, el desenchufe, la deliciosa, Tio Paco, Amanecer...) envoltades de gespa arreglada, amb el seu propi “embarcadero” (com es diu en català? No em surt la paraula) a la riba d'un dels canals que conformen les illetes d'un delta transitat per lanxes de fusta descriuran la estoneta regalada que vas passar acompanyada d'un llibre i un gos simpàtic que em va anara seguint tota l'estona, però ostres! El Sant Jordi porteño va ser un sopar molt divertit i m'agraden els moments descontextualitzats com estar regalant roses i llibres entre catalans, bascos i argentins en una nit on començes explicant la llegenda que desde l'escola no havies tingut ocasió relatar i es se't fa extrany que hi hagi gent que no la conegui, més tard descobrim que hi ha una càmara que fa fotos en blanc i negre només ressaltant el color vermell, el dia de la rosa es ideal per explotar la idea i finalment acabem cantant folklore argentí, Serrat i Sabina al só d'una guitarra a mans expertes....Pero pensant-ho bé encara no has fet l'escrit sobre l'experiència de Radio Colifata al hospital psiquiatric Borda, vas estar prenent apunts en una llibreteta per no oblidar res del que et sorprengués o t'impactes i vas fer la determinació mental de posar-hi paraules a totes les emocions i sensacions que vas tenir aquella tarda mentre escoltaves aquell grup de bojos, si, si bojos tan crua i literalment com sona, parlant a través d'un micro que difonia les seves inquietuds i questions sobre la vida a través de les ones de la radio. Vas pensar que volies intentar transmetre aquelles mirades entre perturbadores i tendres, aquella sensació inquietant de trobar-te en una institució psiquiatrica, de les converses que vas tenir amb ells, de les grans veritats que deien sense els filtres i les estructures que tenim presisament per no tornar-nos bojos i de com et feien entendre que ells van acabar en aquell estat per pur instint de supervivencia, perque la cordura els estava matant. Tenia ganes que sabessiu que a la Colifata hi parla tothom, els colifatos i les visites, que jo també vaig intervenir, tots ho vam fer, i cantar, pero vam tornar en colectivo amb una especie de silenci extrany, un silenci de digestió. O també em podria posar més intima i enlloc de relatar els llocs, les persones, les experiencies dir-vos que hi ha dies de tot aquí (aquí i a tot arreu, es cert) i que aquests últims han tingut moments dificils, dificils i una mica enfonsats, que he plorat, a vegades sola, o al telèfon o amb la Montse o amb l'Skipe i que de cop tot perd el sentit per tornar-lo a retrobar a la cantonada seguent quan algú et pregunta: ¿sabés si voy bien para allá para tomar el subte? I tu pots respondre sense dubtar...i te n'adones que l'impuls que sents alguns moments d'agafar l'avió per trobar aquella abraçada de koala et pot fer caminar endevant enlloc d'anar enrerra, perque les ganes d'abraçar es fan més intenses i dolçes si mires endevant sabent que perduraran.
He arribat a casa del teatre i simplement m'he posat a escriure el que us volia explicar.


5-Maig

Avui finalment he tingut temps de passar l'entrada al blog, he trigat una mica perque la meva "ratxa" difícil sembla que vé forta, ahir vaig anar a Urgencies amb un brot de la pell de campeonato. Sort de la Montse que va estar en tot el procées al meu costat. Aquesta nit he dormit moltíssim i avui amb ajuda de la senyora cortisona ja estic una mica millor. Vaja!

SEMANA SANTA...TO MY STYLE

Dijous Sant, l'últim sopar. Mentre ell va sopar amb dotze amiguetes (alguns no tan amiguet com ell es pensava), sopar on no va parar de xerrar de coses dificils d'entendre: hoy me veis...mañana no me vereis...pero me volvereis a ver. Ufff, quin conyàs, a més a més ja se sap que passa amb els sopars amb tanta gent, les coses més divertides sempre passen a l'altra punta de la taula. Jo en canvi vaig convidar a sopar a la Laura i el Diego, només erem tres, però molt ben avinguts. A més a més em vaig currar un sopar que fos una miqueta més que pa i vi. Cuixes de pollastre rustit amb patatones, panses, ametlles, pebrot i amb molt de suquet per passar-hi el pa (recepta apresa de la Sira!), per acompanyar una amanida amb fruita i vinagreta de mel i mostassa (apresa de la Dolça) i de postres mousse de xocolata (molt tipica de mi, del llibre de receptes dels menus de l'àvia). Conversem tots!, no em vaig dedicar a fer monoloegs aclparadors com un de melenes i túnica que jo se, i de mil temes diferents. Una coincidencia: el vi, ens vam pimplar les mateixes ampolles nosaltres tres sols que els dotze i l'altre.

Divendres Sant. Ell no va tenir un bon dia, la veritat sigui dita potser el pitjor dia de la seva vida. Imagineu-vos despertar-se de mig resaca després del sopar i que quatre romans pesats s'encaparrin a penjar-te d'una creu sota al sol! Això deu ser fatal pel mal de cap, a més el pobre debia tenir una set horrorosa (aquella boca pastosa, tots sabem la sensació) i els molt bèsties li donaven un drap amb vinagre, home! Si encara hagués estat Cabernet de Mendoza. Jo en canvi vaig sortir a sopar per San Telmo amb un grup de catalans, acompanyats per algun argenti despenjat i una colombiana. Carn, mooolta carn...ja és això per semana santa, no? Ai, a veure si ho vaig entendre malament jo, com que que els meus pares eren uns sacrilegs i no em van portar a missa vaig una mica perduda. Enlloc d'una creu, sota al sol, vam preferir una terrassa d'un canari sota les estrelles. I enlloc de vinagre unes quilmes i una mica de fernet ens van acompanyar en una conversa multicultural on encara no tinc molt clar perque la Montse i jo vam acabar cantant "La merda de la muntanya no fa pudor", crec que era per intentar explicar la característica escatològica de la cultura del nostre petit pais...nomès reiem els catalans...vaja...Finalment decidim acabar la nit i quasi començar el dia en un local acompanyats d'una banda de música. Crec que no eren romans.

Dissabte Sant (també és sant el dissabte?... ara no ho se...). Mentre el es va quedar tot el dia més penjat que un fuet, pobre...no tenir plan el dissabte sempre ha deprimit una mica, jo seguia amb el meu cap de setmana porto-catalan. Barri de Recoleta (el pedralbes d'aqui), un asado a la part baixa d'un edifici de chetos (els pijos aqui). Vinga matahambre, bife, xai, pollastre, vacio, empanades, tortas...I vinet de mendoza (malbec i tempranillo per un asado, apa ara ja ho sabeu). I un italià de Pescara (de cabell blanc, que te l'imagines a la seva villa amb uns pantalons de lli blanc)...i saca la guitarra...ojo, los vecinos que estamos gritando mucho! I algú vol postres? Bufff, ja no puc més, pero...mmmm gelat de dulce de leche! I taxi cap a Palermo (visca! a aprop de casa) de baretos una mica massa plens de gent que balla massa poc pel meu gust. I així com el pobre amic nostre sense plan es va passar el dia sol, jo us podria dir molts noms, pero em seria complicat explicar els fils de conexió...aqui coneixes gent i tampoc et preguntes molt d'on han sortit.

Diumenge de Ressurrecció (oi?): Quan el pobre estava a punt de perdre l'esperança (que és l'últim) perquè la vida ja l'havia perdut va i el tio ressucita...vuelve de entre los muertos i no em plan zombie o vampir...sino com a tio normal, això si una mica pujadet de fums per allò del miracle i tal. Jo diumenge vaig morir...si, tanta vida necessitava recuperació i vaig fer exactament RES durant tota el dia. Al vespre vaig anar al cine a veure una pelicula de dibuixos...no estava com pensar gaire.

UNA GERMANA EXTRAORDINARIA

Va obrir els ulls. Extranyament l'edredon del llit la tapava de cap a peus. No veia la finestra, però la llum que intuïa li deia que encara era de nit. Beuré un got d'aigua i tornaré a dormir - va pensar la Clara. Però al voler-se aixecar va notar que alguna cosa extranya passava. No trobava la sortida i de cop se'n va adonar que el llit era inmensament més gros que quan s'havia posat a dormir...o ella curiosament més petita...Va arrossegar-se fins trobar la vora del matalàs i es va deixar llisacr suaument fins que amb un saltet va anar a parar al teerra de l'habitació. Es va posar dreta. Va mirar al seu voltant. La cadira era grossa, els ninots de peluix eren més alts que ella. El sostre era lluny...lluny...lluny...li va venir el desitg de tocar-lo, va estirar els braços tan com va poder amb totes les seves forçes i va semblar-li que el sostre ja no era tan lluny...de fet semblava que s'apropés...més, més, més fins que la punta dels seus dits van tocar-lo. A poc a poc va baixar la vista i el que era lluny ara mateix era el terra. Volava. Estava volant. La Clara podia volar! Uau! - va dir-se - com pot ser? Havia observat l'habitació, però no s'havia mirat a si mateixa. Per l'aire va apropar-se a un nmirall i...oh!...verd...fulles...ales! La seva pell era d'un verd intens que li recordava a una poma brillant i suculenta...els cabells s'havien convertit en un garbuix de fulles desordenades i divertides i de l'esquena li sortien dues ales quasi transparents. Els seus ulls verds i ametllats, que seguien sent els mateixos, van concluir que es trobava molt bonica amb el seu nou aspecte. Es va deixar caure enrera i va volar per tota l'habitació, ràpid, lent...de cara amunt, avall...mai havia tingut una sensació tan meravellosa. Era el seu aniversari, fins aquell moment no se n'havia recordat, aquell era el millor regal que podia haver rebut. Va aturar-se damunt l'estanteria...tenia ales...allò li donava mil possibilitats...podia volar...hi havia mil llocs on anar...Va sortir per la terrassa i va descobrir una cosa encara més meravellosa, a l'aire lliure era capaç d'anar més depressa que un raig de llum, va travessar Barcelona en menys de mig segon i es va asseure a la punta del dit de Colon. Va ser en aquell precís moment que va descobrir on volia anar...només havia de seguir la indicació del senyor matàlic de la meleneta amb faldilles. Amèrica. Amèrica del Sud. Argenetina. Buenos Aires. Palermo Viejo. Charcas 4240. Es va aturar davant la porta negra voltda de pared groga. Petita com era s'hi va esmunyir per sota i va entrar al pis de la seva germana. Dormia. Es clar, allà encara era plena nit. La Clara va observar-la una estona i finalment va decidir no despertar-la. Simplement va fer-li un petó al nas i se'n va tornar, a través de l'oceà, fins al seu llit. Era a punt de ser de dia i volia celebrar el seu aniversari amb unes dimensions normals.

Tota aquesta història l'escric jo, la germana de la Clara. L'escric per una raó molt clara. Aquest matí m'he trobat un petó de fada al nas i aquesta és l'única explicació raonable que hi he trobat.

FELICITATS CLARA!!!!

TESTIMO MOOOLT!!!!!!

Tinc agulletes. Si, els cursos han començat i tinc agulletes. I això que dijous aqui era festa (l'aniversari de la Guerra de les Malvines, celebren que durant dos mesos van estar sota el seu poder, uau, dos mesos. No se que critico, que nosaltres celebrem una derrota) i no vam tenir classe, pero tinc agulletes, desde dimecres i avui som diumenge...ponemos los pies paralelos a la misma distancia de la cadera...espalda recta...abdomen firme...hombros hacia abajo y hacia atras...la cola (el cul, el horto, vaja) hacia dentro...i apa a fer estiraments, a moure músculs que feia temps que passaven inadvertits. Classe de dansa-jazz, la profe es la tipica ballarina una mica repelent i una mica estirada...doña-soy perefecta, en realitat es una mica d'enveja a les cames i el cul que te. Quina ràbia fan les ballarines amb els seus cossos esculturals i els seus moviments elegants, mentre que tu et mires el mirall i al seu costat ets gordeta, baixeta i al fer el mateix moviment que la profe, ella sembla una deessa grega i tu el geperut de notredamm. Pero si estem fent el mateix...perqueeee??!!! Classe de dansa conteporanea, una altre tipus tòpic de ballarina, hippie i una mica artista-despistada, però no ens confiem en la seva dolçor perquè...vinga a fer estiraments d'aquells que penses: ara es quan em peta el múscul i el tendó surt disparat. Peò m'encaaaaanta ballar, m'encaaaaanta fer estirament, notar que el cos treballa...plie, relebé i tot aquell munt de paraules en francès que no se com s'escriuen...Classe de cant, som 75327 a classe, pero la profe es un autentic encant, guapissima (ja m'informaré de si té novio i si té pensat viatjar a Barcelona, d'acord nois?) i la manera de portar la classe em va agradar molt...serà més un divertimento que un espai per apendre a cantar de veritat, pero let's have fun! Danza-teatro, ooooohhh, gran classe, gran grup d'alumnes i uffff gran gran professora, de moment està situada en la millor elecció que vam fer (amb la Montse). D'aquesta classe poden sortir grans grans coses, la gent és molt interessant, actors, ballarins, pintors...francesos, colombians, argentins, bascos...i la professora és d'aquella gent que amb una sola classe ja ets concient que és una Mestra, amb el més ampli sentit de la paraula. I l'última classe que vaig fer dimecres, Investigació actoral a partir de textos de Bernard-Marie Koltes (autor Roberto Zucco que vam muntar a Sotacabina), dramaturg frànces de personatges sempre marginals, pero que parlen amb una gran lírica, personatges que sempre estan a full (com diuen aqui) que si no parlen, maten. Jo treballaré amb el text de La soledad en los campos de algodon, impressionant. I es clar la Montse i jo vam pensar: bien! S'han acabat les session de dansa per aquesta setmana, a la classe de investigació serà tranqui...ja ja ja ja! Uns collons! El profe, una bellissima persona i gran professional, pero el fill de puta ha demanat la col.laboració d'un ballarí chilè que ens fa entrenament durant la primera part de la classe...entrenament, ja! La mili! A correr...abdominals...flexions...pero que es esto??? Por dios, que una se hace mayor! I així estic, tinc agulletes. Pero son unes agulletes dolçes, de les que et recorden que soc a Buenos Aires, fent classes del que més m'agrada del món ballar, cantar, actuar. Soc aqui, així de tossuda soc, un dia dic que vull anar a Buenos Aires a fer teatre i aqui estic!

Encara em queden les classes dels dijous...ja tremolo...ji ji ji... que fins passat setmana santa no començaran...ja us explicaré.

Fotos dels cursos no tinc, com compendreu, així que us he posat els meus amics catalans, la Montse i el Xavier...i unes fotos d'un parc que hi ha aprop de casa i que es impressionant...només dir-vos que li diuen el bosque.

Per cert, que no se si va quedar prou clar el dia que us explicava com era casa meva, però esteu tots super-convidats a venir, de veritat, se que és lluny pero si algú s'anima te casa a Buenos Aires.

FULL EN BLANC

Va agafar la llibreta i el boligraf. Mentre s'anava fent el sopar, mengeta verda i patata, aquell vespre li venia de gust menjar sà i s'havia d'aprofitar perque en qualsevol moment tornaven les ganes de dolços, galetes i pastissos. Va seure i va decidir que escriuria una estona, la tele apagada ja estava bé de tant en tant. Feia poc que escribia un blog per internet i de sobte tothom s'havia posat d'acord a dir que escribia molt bé: t'hi hauries de dedicar! Tots opinen que ho fas tan bé! Saps qui m'ha dit que li agrada molt com escriurs? La teva tieta i ella és mestre de literatura, eh! Bé, si tothom hi està d'acord deu ser que és veritat, va pensar. Boligraf, llibreta i full en blanc. En blanc. En blanc...en blanc. No sabia què escriure. Es clar, al blog era molt fàcil, no havia d'inventar res, simplement es dedicava a explicar de manera més o menys enginyosa allò que li passava. Quan havia d'escriure una dedicatoria o un text per algú simplement es dedicava a posar paraules boniques al que sentia per l'altra persona. Quan escribia en forma de diari per a ella mateixa, simplement es dedicava a transcriure tot el que li passava per dins. Però ara es tractava d'escriure alguna cosa inventada, un relat, un conte. I si resultava que no tenia imaginació? Quin horror, va pensar, no em vull haver convertit en una persona tan adulta. Res. El fuul continuava en blanc. Es va aixecar a mirar la verdura, simplement per sortir d'aquell gran, buit i aclaparador full en blanc. Ja estava feta, la va colar, però no la va emplatar. Va tornar a agafar el boligraf decidida a tacar el full en blanc de paraules i paraules plenes d'imaginació, de frases construides amb gràcia que et describien personatges interessantíssims. De paràgrafs que anaven descobrint amb emoció una historia fantàstica. Però no va ser capaç. Així que abans de rendir-se va decidir fer el que de moment si que sabia fer. Explicar la realitat. I va començar a descriure en tercera persona allò que estava fent exactament en aquell precís moment, bullir la verdura mentre intentava escriure un conte i no se'n sortia.

Buenos Aires, 25 de Març de 2009

24 MARZO DE 1976

Ahir vaig rebre una proposta de la Laura i el Diego, anar amb ells a la marxa per l'aniversari del 24 de Marzo. Vaig dir que si sense saber massa bé on anava i perquè era la marxa. Si, ho reconec, ens certs aspectes soc ignorant. I jo d'història d'Argentina no en tenia ni papa. Fins ahir. 30.000 desaparecidos...Dictadura militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...Vaig preguntar i preguntar:Porque estamos aqui? Que paso? Y ahora? La Laura em va anar explicant...30.000 despaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...I t'informes i llegeixes, vols saber que ha anat passat a la ciutat on tu ara vius, vols saber perque els argentins son com son. I he descobert que son un poble que ha viscut sempre en la combulsió, passant d'un desconcert a un altre, tractant de decidir qui son o qui volen ser, un poble que ha patit molt...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...Son tots psicoanalistes perque la seva història està plena de traumes, es mostren segurs i una mica (o molt) chovinistes (no tinc ni idea de com s'escriu, pero ja m'enteneu) perquè sempre han viscut envoltats d'inseguretat ecònomica, política...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...I els entens i els perdones una mica la seva pedanteria i necessitat constant de parlar de política i de coses series. Pero per sobre de tot em vaig quedar absolutament impressionada per un seguit de paraules i tot el que hi havia darrera...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...El 24 de Març de 1976, mentre a Espanya començava una transició que ens poratria a la democracia i a la llibertat, a Argentina hi havia un cop d'estat que els portaria a set anys d'una dictadura militar absolutament terrorífica. Si, es clar ara podriem dir: que no es queixin tant que el Paquito es va estar 40 anys tocant els collons a casa nostra. Jo no vaig viure la dictadura espanyola, pero evidement n'he sentit a parlar molt i va ser una època fotudíssima, però no es tracta de fer un concurs de a-veure-qui-s'ho-ha-passat-pitjor. Imagineu la sensació que en qualsevol moment la policia us pot "arrestar" i aleshores us converireu en un dels 30.000 "desapareguts" que hi va haver en 7 anys. Us portarieu en un camp de concentració clandestí on us torturarien durant mesos i segurament acaberiu llençats des d'un avió al mar de la plata després d'haver rebut una injecció de sedants. Imagineu ser una Madre de Mayo que a hores d'ara encara no sap on és el seu fill desaparegut. Imagineu que vau neixer cap a l'any 78 i que descobreixes que ets adoptat, qui et diu que no ets un nen robat pels militars a dones embarassades que eren assessinades tan bon punt donaven llum.Terrorific. Fa por només d'imaginar-s'ho. Tot això passava entre l'any 76 i el 83, es a dir no fa tan. I es clar si a tot això sumem que quan ja semblava que el pais rutllava a l'any 2001 els peso es devalua taant que val 4 vegades menys, els bancs tanquen l'aixeta i apa ja la tenim montada. Deu n'hi do, oi? Potser ara també podreu perdonar que els argentins siguin una mica cansinos...jo només us he donat la visió d'una europea que tot just d'assabanter-se de que vol dir 24 de Marzo de 1976.

Ah, a la manifestació de l'aniversari també s'aprofita per fer reivindicacions d'actualitat com podeu comprovar per les fotos.

Va, després d'aquest rollo tan serio i tan pell-de-gallina una cosa bona, he desbloquejat el filtre que hi havia pels comentaris, ara ja en pot fer tothom i més facilment, ole, ole, ara ja no teniu excusa...je je...

Prometo una entrada més lluminosa i menys seriosa el pròxim dia, petooons!!

CASA MEVA

Si vens amb subte has de baixar a la parada de Plaza Italia de la linia D o verda, si vens en colectivo n'hi ha molts que et porten, que passen per l'avenida Santa Fe. Has de pujar pel carrer Gurruchaga, passes Güemes i de front et trobes amb el carrer Charcas, el num 4240 és una façana groga amb una porta metalica de color negre. No hi ha porter automàtic així que l'únic que has de fer es picar al vidre de la finestra de la dreta de la porta, jo et sentiré i sortiré a obrir-te: Hola! Quina ilusió que hagis vingut a veure'm, passa, passa...mmm factures (pastes), no calia que portessis res. Mira, el pis és mini però per mi sola ja en tinc prou. A més a més té de tot, la seva cuineta...no, forn no, hauré de passar sense fer pastissos...una petita taula on hi poso l'ordinador, els quatre llibres que tinc...i si, el llit es a dalt...ja ho se ja, el dia que torni una mica piripi hauré de vigilar, pero es xulo oi de color vermell...i amb la lampara de rollo japo queda bé...te buena onda que diuen aqui. Ja hi pots pujar, ja...el llit i allà al fons una mena d'armari-altell. Ja t'he dit petit, però ben aprofitat...anem cap a baix? Vols una mica de mate? Siii, m'he comprat un mate i una bombilla per pendre'n...es clar, tu diràs si vull viure com una porteña he de pendre mate...El lavabo? Ai si, que no te l'he ensenyat, és tot nou...la dutxa va de conya, no te cortina i faig un mullader cada cop que em dutxo, però és un mal menor. No, internet, no, però la mestressa ha de preguntar si m'en poden posar...estaria bé oi?...Però tinc tele amb cable, milions de canals i fan House, Anatomia de Grey, CSI, Friends...si, ja saps que a mi mirar la tele m'agrada...i ara que visc sola m'agrada mirar-la una mica abans de dormir...o llegeixo...escolto música...és el primer cop que visc sola i mira també és una experiència...a més a més com que no tinc obligacions tinc mooolt de temps...massa? No, no és això...simplement que m'he d'acostumar a no tenir una agenda social repleníssima com a Barcelona...si, es clar que he conegut gent...de fet per portar quinze dies deu n'hi do...però es clar a Barcelona entre treballar, la familia, amics d'una banda d'una altra...m'entens, oi? Bé, la veritat és que crec que hi ha un munt de coses que apendré aqui i ara no parlo de ballar tangos...ja m'entens...Marxes ja? Bé, ara ja saps on soc, torna quan vulguis...com si vols venir a passar uns dies...a casa meva sempre hi haurà lloc per tu.

DECIDIR...PENSAR...SENTIR-SE LLUNY

Després de uns dies de trucar, internet, un pis..una habitació...un forat sense llum i car...un habitació de somni de preu astronòmic...calcular, conta el diners...torna-hi, m'arribarà? Aquest pis m'agrada! Negocia...una rebaja es possible? Torna a calcular...buffff, no ho veig clar...pero el pis m'agrada i la cosa està fatal...sí, sí, m'el quedo...vols dir? i si després et mors de gana? I per primer cop t'e n'adonés que ets lluny...de fet a l'altra punta del món de tota aquella gent que et dona seguretat, d'aquells amb qui aniries a fer un cafè per que et donessin la opinio quan dubtes d'alguna cosa, d'aquells que els truques i et saben dir una frase que t'ajuda, dels que amb una abraçada ja et fan desapareixer fantasmes...i de cop internet es poc i les trucades son dífils i tu saps que son allà, perque hi sou! Pero saps que ara toca decidir sola, afronat sola i et recordes que has vingut a això i que que cal passar per tots els moments, que després et faràn sentir més forta. I decideixes que si, que et quedes el pis de Palermo, carre Charcas 4240 baixos. I desfàs la maleta del que serà el teu pis els propers mesos i de cop et sents una mica sola...però això també passarà i els diners són només diners i t'en sortiràs com sigui i endevant i vinga!...us trobo a faltar...el primer "bajon" ha arribat, però no podrà amb mi!

EN COLECTIVO DE PALERMO VIEJO A LA BOCA Y TIRO PORQUE ME TOCA

Si un vol viure en aquesta ciutat com un ciutadà més ha de practicar l'esport de risc anomenat "tomar el colectivo (o bondie en lunfardo)", es a dir agafar l'autobus. Vaig llegir en una guia que els conductors d'autobusos son pilots d'automobilisme frustrats i us puc assegurar que és del tot cert. Així que després d'algunes practiques tutelades per la Laura i el Diego ja he iniciat l'endinsament en el fabulós mon del colectivo jo soleta. Tot comença amb un estudi exhaustiu a la multiguia (libro de transportes de bolsillo) que aqui es com la biblia, impossible moure's per la ciutat sense ella. Quan descobreixes quina de les 792 lineas (si, si, ho heu llegit be 792, això si contant Buenos Aires i alrededores) es la que et porta des d'on ets fins on vols anar toca la gimcana de descobrir on és la parada exactament. El més comú es que hi hagi un cartell mig esborrat clavat al tronc d'un arbre. Aleshores arriba un colectivo del teu numero, pero molt de compte amb no equivocar-se ja que cada linia té diferents ramals, que en diuen aqui, i si et descuides et trobes a l'altra punta de la ciutat. L'encertes, bé! Puges, ràpid que el tio arranca amb la porta oberta i surt a tota ostia! Aleshores poses en una maquineta de l'any de la maria castanya les poques monedetes que tens, un altre drama ja que aqui hi ha escassetat de monedes i van mooolt buscades, tot plegat ben agafat perque el frenar i arrancar suau aquí encara no l'han inventat. I comença la cursa! Un taxi ens avança mentre un altre colectivo t'ataca per la dreta, el conductor es pica amb una bici i es començen a cridar: "la concha de tu madre!" per la finestreta...i cotxes...i peatons que creuen i tothom se salta els semafors, ja que els pas zebra son de decoració. Tot plegat molt emocionant, us ho juro! Ara, tothom és extremadament amable i t'indica on has de baixar si et veuen despistat, fitipaldis si, pero simpatiquissims.

Així que avui en bondie he visitat Palermo Viejo (Xavi, tenies raó es preciós), es com una mena de born de casetes antigues, pero botigues modernes i fashions. M'he comprat une sabates i m'he tallat els cabells en una perruqueria re-linda, porque yo lo valgo! I després de dinar, colectivo altre cop i al parc temàtic del caminito. M'explico: la boca es un barri del sud, pobre i una mica xungo, pero té un carrer que es diu el Caminito que es ple de casetes de colors, de restaurants per turistes con show de bailes regionales, botigues de souvenirs i tot molt ben perimetrat per la policia, total molt bonic, pero massa parc temàtic, he fugit ràpid.

Avui també he començat de debó la busqueda i captura de apartamentito o habitación bonita, barata y en un buen barrio. A casa la Laura i el Diego se que no molesto, pero ja es hora que m'independitzi. Desitgeu-me sort!

Ah, les foticos! La primera es de dissabte a la nit, em van portar a una peña, que son uns locals populars on la gent balla folclore, toma unas birras i ens ho vam passar d'allò més bé, ole, ole! Les altres dues son de la boca.

M'encanten els vostres comentaris, gràcies!...Jo mateixa he comprovat que no es facil escriure'ls, perque ho fan tan refotudament difícil?

Petooooons!

AMICS, TEATRE, CURSOS I PARRILLADAS

Y si...aqui qualsevol frase comença així...ja he anat dues vegades al teatre i avui també hi vaig. Hi podria anra dues vegades al dia i ni així aconseguiria veure tota la oferta que hi ha. I es que als teatres petits (l'equivalent de les sales alternatives de Barcelona) les funcions només es repeteixen un cop per setmana, així que cada dia fan una (o dues ) obres diferents, que no t'ho acabes vaja...

Y salís del teatro y tenés hambre, obvio! I et porten a un restaurant amb un pati interior cobert de parra a fer una parrillada...matahambre, vacio, tira, bifé, chorizo, morcilla...tot regat amb vinet o quilmes (la cervesa tipica) i parles amb la Julieta, l'Elisa, el Javo, la Yael, la Chili (que es diu Natalia, pero tothom li diu Chili perqué és chilena) i un munt de gent que ara ja no recordo el nom i tothom: De donde sos? Que hacés acá? Y hasta cuando te pensás quedar?...che, que bueno...bienvenida. I tots opinen que Barcelona es preciosa i els encanta el teu accent gallego, algú va coneixer un català i et sap dir dues frases...I el Barça...i el Messi i tu parles de Boca Juniors i aixxxx t'has topat amb un del River!...I xerres i xerren...i et fan sentir part del grup i encara no son els teus amics...pero algú ens veuria de fora i diria que si.

Pero si hem de parlar d'amics, hi ha tres noms: Diego i Laura (aquests ja els coneixeu, eh!), que ara per mi son el meu contacte amb el mon d'aqui i m'encanta les estones de tertulia que tenim i tots els plans que tenen hi soc inclosa...la semana que vé estic convidada a menjar lasaña a casa la germana del Diego, la Nina (francesa guapissima i tan encantadora com el seu germà). I l'altre nom IMPORTANTISIM és Montse...si, si, és catalana, és actriu, és una riuada de vida i optimisme, ens vam coneixer dijous, ahir vam passar el dia juntes i sembla que faci tota una vida, Montse! (Anna tenies raó som iguaaaals!) Total que ens hem fet un plà d'estudis en una universitat que fa cursos fora dels estudis oficials. Fan cursos de toooooooot i a un preu increible i la majoria duren entre 3 i 4 mesos!!!! Així que ens hem apuntat a la friolera quantitat de 8 cursos, ala!: interpretació, laboratori teatral, cant, dansa-teatre, dansa-jazz, dansa-contemporanea, escriptura creativa i eutopia (que no sabem exactament que és, pero a part que el nom fa gràcia, hem deduit que es una disciplina de col.locació corporal semblant al ioga). Tango hem d'anar a mirar un lloc que ens han dita a San Telmo que és en un club i després de la classe hi ha Milonga. Començem d'aqui un parell de setmanes i estic que camino a un pam del terra de contenta!!!

He feet l'experiemnt de penjar dues fotos...a veure si surt bé...la primera és on m'estic ara, el llit on dormo i les meves pertenences...l'altre a veure si ho endevineu: es una casa...es de color rosa...si? ho teniu? Pero que listos son mis niños!

El DIA DEL TURISTA O COMO ME ENAMORÉ DE SAN TELMO SOLO PISARLO

Agafo el Subte (el metro pa' ellos) i baixo a Tribunales, dos cuadras i EL OBELISCO. Monument que podria dur de subtitol "El tamaño si importa". Camino entre riades de gent, executius estressats, turistes despistats, venedors ambulants (de coses tan surrealistes com cascos de mp3) i arribo a la PLAZA DE MAYO...ooooooh! Que gran, que bonica...quanta poli (i de la que fa por), quants turistes i vinga fotos clik click!!! I alli esta LA CASA ROSADA...oooooooohhhh!!!! I el primer que penses és: si que es de color rosa, si. I el balcó de la Evita Peron, oooooohhhh!!! Ja em sento la Madona cantant a los descamisados. Més fotos...(aqui no fa vergonya fer el japones, perque tothom es tan turista com tu)...

...pero alguna cosa em tira a agafar el carrer Balcarce i els meus peus caminen inquiets i il.lusionats, els edificis van perdent altura, els carrers es fan més estretets i s'omplen de botigues d'antiguitats, restaurants amb encant i botiguetes de roba (d'aquelles que a mi m'agraden, ja sabeu...) i un se sent una mica com a casa, Gràcia o el Born...i arribo a la plaça Dorrego i l'amor ja és incondicional...SAN TELMO!!!!! Dino i entro al ciber on aa estic a asseguda a explicar-vos-ho corrents. I em fa por torna a sortir al carrer, perque entaré en una botiga, veuré una samarreta preciosa, faré el canvi a euro mentalment i...aleshores el monstre consumista es desferma sota el lema "que barat que és!!!!" Crec que el deixaré sortir una estona que s'esbargeixi, pero vigilant-lo de prop i tornant-lo a la gabia d'horeta.

Ah, avui és dia de Felicitacions varies: DOLÇA felicitaaaaaaaats!!!!! Visca la mama més guapa del món! LAILA I JOMI felicitaaaaaaaaaaats!!!!!! Quatre anys, sou uns campeons i us ho mereixeu! I MI NIÑO I UNA SERVIDORA!!!!!!! Set mesos d'història de pel.licula (es lo que tiene conocerse en un cine).

Se que tooooot el que he explicat tindria infinitament molta més gràcia si hi haguessin fotos...estoy en ello, espero posar-ne ben aviat...una mica de paciencia.

Apa, fins la pròxima entrada!

BUENOS AIRES BAJO LA LLUVIA

Doncs si, finalment aquesta és l'entrada...plovent, però encara que la pluja és poetica, ara em posaré prosaica i us explicaré les cosetes que m'han passat...coi, el blog es diu així, no?

Per començar us diré que he aterrat a casa el Diego i la Laura. Ell és d'origen francès (Gràcies Júlia, el teu cosi es fantastic, no hagués pogut anar a parar en millor lloc!) i ella és porteña total! Tenen un pist al barri de Nuñez, residencial i tranquil (lluny lluny del centre). Soparet d'ahir: pà amb formatge i pernil, amanida, vi català (a casa m'han dit que si vas de convidat és de ben educat portar alguna coseta) i una conversa estupenda sobre paisos, politica, idiomes, i teatre!!! Si senyors, la Laura és dramaturga i directora de teatre i ja m'ha planificat la setmana cultural, dijous al teatre i divendres també (a veure Lúcido de R. Spregelburg, per qui ho conegui...eh! Oriol!) i ja tinc un munt de llocs on fan cursos i ja m'ha agafat l'atac i ho vull fer tot: dansa, teatre, tango, bricolatge...bé, potser bricolatge pot esperar.

He dormit com un liró i avui he anat a passejar...osti que es gran tot això! Ara sóc a Palermo, un barri cèntric, de botigues i turistes...amb uns parcs preciosos (Dolça alucinaries), he dinat com una senyoreta i ara vaig a descobrir un lloc on fan cursos al carrer Corrientes, on m'han dit que hi ha llibreries precioses. Vull baixar a la Plaza de mayo, casa Rosada (Don't cry for me Argentina, ho intentaré Ingrid!) i si hi ha temps i energia San Telmo (el barri de Gràcia porteño). Toma ya!

Ah, canviant de tema: Moltes gràcies a tots els que em veu escriure missatges el dia que marxava i no vaig poder respondre. Merci a tothom pel recolzament!!!!!

Més noticies al mateix bat-blog a la mateixa bat-hora (o quan pugui!)

MMMMMUUUUUAAAA!!!!!!!!!!!!!

DESPERTARSE ACÁ

Obres els ulls i encara es de nit...on ets? che, viste, estás en Buenos Aires, llegaste, estás acá. Mires l'hora i posa les 18:42...? Ahir et vas equivocar al canviar l'hora i tot just son quarts de set del matí, rapidament calcules quina hora és a Barcelona, quasi les deu...decideixes que encara dormiràs una estona més i començes a sentir la remor dels pensaments inconcients i ja parlen dos idiomes...dorms...et despertes altre cop, la ciutat comença a fer sorolll, algú intenta que un nen es prengui l'esmorzar i se senten despertadors que recorden a la gent que hay que ir a laborar...t'aixeques, lavabo i un pipi...ara ja son les 8:30 i no et tornaràs a dormir. Descobreixes com fer-te un te en una cuina que no coneixes, pero escalfar aigua es fa igual a tot el mon...escalfant-la...també descobreixes unes galetes de xocolata, a casa en menjaries mig paquet...aqui n'agafes dues. Fora plou, vaja...bé estem a finals d'estiu i és el que toca, confies que pararà més tard i sino ja tens la següent entrada del blogg: Buenos Aires bajo la lluvia...recordes Gene Kelly a Singin' in the rain, quan un està content fins hi tot la pluja et sembla meravellosa.

WHAT'S NEW BUENOS AIRES?

Un dos un dos provando provando

Vaja crec que ho he aconseguit! Jo soleta he creat un blog, ole que be!

Ara seria questió de dir coses, oi?...A veure que puc posar-hi així que m'hagi passat ultimament? Que sigui una mica important i tal...Ah, si!

SOC A BUENOS AIREEEEEEEEES!!!!!!!!!!!!