domingo, 29 de marzo de 2009

FULL EN BLANC


Va agafar la llibreta i el boligraf. Mentre s'anava fent el sopar, mengeta verda i patata, aquell vespre li venia de gust menjar sà i s'havia d'aprofitar perque en qualsevol moment tornaven les ganes de dolços, galetes i pastissos. Va seure i va decidir que escriuria una estona, la tele apagada ja estava bé de tant en tant. Feia poc que escribia un blog per internet i de sobte tothom s'havia posat d'acord a dir que escribia molt bé: t'hi hauries de dedicar! Tots opinen que ho fas tan bé! Saps qui m'ha dit que li agrada molt com escriurs? La teva tieta i ella és mestre de literatura, eh! Bé, si tothom hi està d'acord deu ser que és veritat, va pensar. Boligraf, llibreta i full en blanc. En blanc. En blanc...en blanc. No sabia què escriure. Es clar, al blog era molt fàcil, no havia d'inventar res, simplement es dedicava a explicar de manera més o menys enginyosa allò que li passava. Quan havia d'escriure una dedicatoria o un text per algú simplement es dedicava a posar paraules boniques al que sentia per l'altra persona. Quan escribia en forma de diari per a ella mateixa, simplement es dedicava a transcriure tot el que li passava per dins. Però ara es tractava d'escriure alguna cosa inventada, un relat, un conte. I si resultava que no tenia imaginació? Quin horror, va pensar, no em vull haver convertit en una persona tan adulta. Res. El fuul continuava en blanc. Es va aixecar a mirar la verdura, simplement per sortir d'aquell gran, buit i aclaparador full en blanc. Ja estava feta, la va colar, però no la va emplatar. Va tornar a agafar el boligraf decidida a tacar el full en blanc de paraules i paraules plenes d'imaginació, de frases construides amb gràcia que et describien personatges interessantíssims. De paràgrafs que anaven descobrint amb emoció una historia fantàstica. Però no va ser capaç. Així que abans de rendir-se va decidir fer el que de moment si que sabia fer. Explicar la realitat. I va començar a descriure en tercera persona allò que estava fent exactament en aquell precís moment, bullir la verdura mentre intentava escriure un conte i no se'n sortia.


Buenos Aires, 25 de Març de 2009

miércoles, 25 de marzo de 2009

24 MARZO DE 1976







Ahir vaig rebre una proposta de la Laura i el Diego, anar amb ells a la marxa per l'aniversari del 24 de Marzo. Vaig dir que si sense saber massa bé on anava i perquè era la marxa. Si, ho reconec, ens certs aspectes soc ignorant. I jo d'història d'Argentina no en tenia ni papa. Fins ahir. 30.000 desaparecidos...Dictadura militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...Vaig preguntar i preguntar:Porque estamos aqui? Que paso? Y ahora? La Laura em va anar explicant...30.000 despaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...I t'informes i llegeixes, vols saber que ha anat passat a la ciutat on tu ara vius, vols saber perque els argentins son com son. I he descobert que son un poble que ha viscut sempre en la combulsió, passant d'un desconcert a un altre, tractant de decidir qui son o qui volen ser, un poble que ha patit molt...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...Son tots psicoanalistes perque la seva història està plena de traumes, es mostren segurs i una mica (o molt) chovinistes (no tinc ni idea de com s'escriu, pero ja m'enteneu) perquè sempre han viscut envoltats d'inseguretat ecònomica, política...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...I els entens i els perdones una mica la seva pedanteria i necessitat constant de parlar de política i de coses series. Pero per sobre de tot em vaig quedar absolutament impressionada per un seguit de paraules i tot el que hi havia darrera...30.000 desaparecidos...Dictadura Militar...Madres de Mayo...Niños desaparecidos...El 24 de Març de 1976, mentre a Espanya començava una transició que ens poratria a la democracia i a la llibertat, a Argentina hi havia un cop d'estat que els portaria a set anys d'una dictadura militar absolutament terrorífica. Si, es clar ara podriem dir: que no es queixin tant que el Paquito es va estar 40 anys tocant els collons a casa nostra. Jo no vaig viure la dictadura espanyola, pero evidement n'he sentit a parlar molt i va ser una època fotudíssima, però no es tracta de fer un concurs de a-veure-qui-s'ho-ha-passat-pitjor. Imagineu la sensació que en qualsevol moment la policia us pot "arrestar" i aleshores us converireu en un dels 30.000 "desapareguts" que hi va haver en 7 anys. Us portarieu en un camp de concentració clandestí on us torturarien durant mesos i segurament acaberiu llençats des d'un avió al mar de la plata després d'haver rebut una injecció de sedants. Imagineu ser una Madre de Mayo que a hores d'ara encara no sap on és el seu fill desaparegut. Imagineu que vau neixer cap a l'any 78 i que descobreixes que ets adoptat, qui et diu que no ets un nen robat pels militars a dones embarassades que eren assessinades tan bon punt donaven llum.Terrorific. Fa por només d'imaginar-s'ho. Tot això passava entre l'any 76 i el 83, es a dir no fa tan. I es clar si a tot això sumem que quan ja semblava que el pais rutllava a l'any 2001 els peso es devalua taant que val 4 vegades menys, els bancs tanquen l'aixeta i apa ja la tenim montada. Deu n'hi do, oi? Potser ara també podreu perdonar que els argentins siguin una mica cansinos...jo només us he donat la visió d'una europea que tot just d'assabanter-se de que vol dir 24 de Marzo de 1976.


Ah, a la manifestació de l'aniversari també s'aprofita per fer reivindicacions d'actualitat com podeu comprovar per les fotos.


Va, després d'aquest rollo tan serio i tan pell-de-gallina una cosa bona, he desbloquejat el filtre que hi havia pels comentaris, ara ja en pot fer tothom i més facilment, ole, ole, ara ja no teniu excusa...je je...


Prometo una entrada més lluminosa i menys seriosa el pròxim dia, petooons!!

lunes, 23 de marzo de 2009

CASA MEVA
















Si vens amb subte has de baixar a la parada de Plaza Italia de la linia D o verda, si vens en colectivo n'hi ha molts que et porten, que passen per l'avenida Santa Fe. Has de pujar pel carrer Gurruchaga, passes Güemes i de front et trobes amb el carrer Charcas, el num 4240 és una façana groga amb una porta metalica de color negre. No hi ha porter automàtic així que l'únic que has de fer es picar al vidre de la finestra de la dreta de la porta, jo et sentiré i sortiré a obrir-te: Hola! Quina ilusió que hagis vingut a veure'm, passa, passa...mmm factures (pastes), no calia que portessis res. Mira, el pis és mini però per mi sola ja en tinc prou. A més a més té de tot, la seva cuineta...no, forn no, hauré de passar sense fer pastissos...una petita taula on hi poso l'ordinador, els quatre llibres que tinc...i si, el llit es a dalt...ja ho se ja, el dia que torni una mica piripi hauré de vigilar, pero es xulo oi de color vermell...i amb la lampara de rollo japo queda bé...te buena onda que diuen aqui. Ja hi pots pujar, ja...el llit i allà al fons una mena d'armari-altell. Ja t'he dit petit, però ben aprofitat...anem cap a baix? Vols una mica de mate? Siii, m'he comprat un mate i una bombilla per pendre'n...es clar, tu diràs si vull viure com una porteña he de pendre mate...El lavabo? Ai si, que no te l'he ensenyat, és tot nou...la dutxa va de conya, no te cortina i faig un mullader cada cop que em dutxo, però és un mal menor. No, internet, no, però la mestressa ha de preguntar si m'en poden posar...estaria bé oi?...Però tinc tele amb cable, milions de canals i fan House, Anatomia de Grey, CSI, Friends...si, ja saps que a mi mirar la tele m'agrada...i ara que visc sola m'agrada mirar-la una mica abans de dormir...o llegeixo...escolto música...és el primer cop que visc sola i mira també és una experiència...a més a més com que no tinc obligacions tinc mooolt de temps...massa? No, no és això...simplement que m'he d'acostumar a no tenir una agenda social repleníssima com a Barcelona...si, es clar que he conegut gent...de fet per portar quinze dies deu n'hi do...però es clar a Barcelona entre treballar, la familia, amics d'una banda d'una altra...m'entens, oi? Bé, la veritat és que crec que hi ha un munt de coses que apendré aqui i ara no parlo de ballar tangos...ja m'entens...Marxes ja? Bé, ara ja saps on soc, torna quan vulguis...com si vols venir a passar uns dies...a casa meva sempre hi haurà lloc per tu.

viernes, 20 de marzo de 2009

DECIDIR...PENSAR...SENTIR-SE LLUNY

Després de uns dies de trucar, internet, un pis..una habitació...un forat sense llum i car...un habitació de somni de preu astronòmic...calcular, conta el diners...torna-hi, m'arribarà? Aquest pis m'agrada! Negocia...una rebaja es possible? Torna a calcular...buffff, no ho veig clar...pero el pis m'agrada i la cosa està fatal...sí, sí, m'el quedo...vols dir? i si després et mors de gana? I per primer cop t'e n'adonés que ets lluny...de fet a l'altra punta del món de tota aquella gent que et dona seguretat, d'aquells amb qui aniries a fer un cafè per que et donessin la opinio quan dubtes d'alguna cosa, d'aquells que els truques i et saben dir una frase que t'ajuda, dels que amb una abraçada ja et fan desapareixer fantasmes...i de cop internet es poc i les trucades son dífils i tu saps que son allà, perque hi sou! Pero saps que ara toca decidir sola, afronat sola i et recordes que has vingut a això i que que cal passar per tots els moments, que després et faràn sentir més forta. I decideixes que si, que et quedes el pis de Palermo, carre Charcas 4240 baixos. I desfàs la maleta del que serà el teu pis els propers mesos i de cop et sents una mica sola...però això també passarà i els diners són només diners i t'en sortiràs com sigui i endevant i vinga!...us trobo a faltar...el primer "bajon" ha arribat, però no podrà amb mi!

lunes, 16 de marzo de 2009

EN COLECTIVO DE PALERMO VIEJO A LA BOCA Y TIRO PORQUE ME TOCA







Si un vol viure en aquesta ciutat com un ciutadà més ha de practicar l'esport de risc anomenat "tomar el colectivo (o bondie en lunfardo)", es a dir agafar l'autobus. Vaig llegir en una guia que els conductors d'autobusos son pilots d'automobilisme frustrats i us puc assegurar que és del tot cert. Així que després d'algunes practiques tutelades per la Laura i el Diego ja he iniciat l'endinsament en el fabulós mon del colectivo jo soleta. Tot comença amb un estudi exhaustiu a la multiguia (libro de transportes de bolsillo) que aqui es com la biblia, impossible moure's per la ciutat sense ella. Quan descobreixes quina de les 792 lineas (si, si, ho heu llegit be 792, això si contant Buenos Aires i alrededores) es la que et porta des d'on ets fins on vols anar toca la gimcana de descobrir on és la parada exactament. El més comú es que hi hagi un cartell mig esborrat clavat al tronc d'un arbre. Aleshores arriba un colectivo del teu numero, pero molt de compte amb no equivocar-se ja que cada linia té diferents ramals, que en diuen aqui, i si et descuides et trobes a l'altra punta de la ciutat. L'encertes, bé! Puges, ràpid que el tio arranca amb la porta oberta i surt a tota ostia! Aleshores poses en una maquineta de l'any de la maria castanya les poques monedetes que tens, un altre drama ja que aqui hi ha escassetat de monedes i van mooolt buscades, tot plegat ben agafat perque el frenar i arrancar suau aquí encara no l'han inventat. I comença la cursa! Un taxi ens avança mentre un altre colectivo t'ataca per la dreta, el conductor es pica amb una bici i es començen a cridar: "la concha de tu madre!" per la finestreta...i cotxes...i peatons que creuen i tothom se salta els semafors, ja que els pas zebra son de decoració. Tot plegat molt emocionant, us ho juro! Ara, tothom és extremadament amable i t'indica on has de baixar si et veuen despistat, fitipaldis si, pero simpatiquissims.


Així que avui en bondie he visitat Palermo Viejo (Xavi, tenies raó es preciós), es com una mena de born de casetes antigues, pero botigues modernes i fashions. M'he comprat une sabates i m'he tallat els cabells en una perruqueria re-linda, porque yo lo valgo! I després de dinar, colectivo altre cop i al parc temàtic del caminito. M'explico: la boca es un barri del sud, pobre i una mica xungo, pero té un carrer que es diu el Caminito que es ple de casetes de colors, de restaurants per turistes con show de bailes regionales, botigues de souvenirs i tot molt ben perimetrat per la policia, total molt bonic, pero massa parc temàtic, he fugit ràpid.

Avui també he començat de debó la busqueda i captura de apartamentito o habitación bonita, barata y en un buen barrio. A casa la Laura i el Diego se que no molesto, pero ja es hora que m'independitzi. Desitgeu-me sort!
Ah, les foticos! La primera es de dissabte a la nit, em van portar a una peña, que son uns locals populars on la gent balla folclore, toma unas birras i ens ho vam passar d'allò més bé, ole, ole! Les altres dues son de la boca.
M'encanten els vostres comentaris, gràcies!...Jo mateixa he comprovat que no es facil escriure'ls, perque ho fan tan refotudament difícil?
Petooooons!






sábado, 14 de marzo de 2009

AMICS, TEATRE, CURSOS I PARRILLADAS




Y si...aqui qualsevol frase comença així...ja he anat dues vegades al teatre i avui també hi vaig. Hi podria anra dues vegades al dia i ni així aconseguiria veure tota la oferta que hi ha. I es que als teatres petits (l'equivalent de les sales alternatives de Barcelona) les funcions només es repeteixen un cop per setmana, així que cada dia fan una (o dues ) obres diferents, que no t'ho acabes vaja...

Y salís del teatro y tenés hambre, obvio! I et porten a un restaurant amb un pati interior cobert de parra a fer una parrillada...matahambre, vacio, tira, bifé, chorizo, morcilla...tot regat amb vinet o quilmes (la cervesa tipica) i parles amb la Julieta, l'Elisa, el Javo, la Yael, la Chili (que es diu Natalia, pero tothom li diu Chili perqué és chilena) i un munt de gent que ara ja no recordo el nom i tothom: De donde sos? Que hacés acá? Y hasta cuando te pensás quedar?...che, que bueno...bienvenida. I tots opinen que Barcelona es preciosa i els encanta el teu accent gallego, algú va coneixer un català i et sap dir dues frases...I el Barça...i el Messi i tu parles de Boca Juniors i aixxxx t'has topat amb un del River!...I xerres i xerren...i et fan sentir part del grup i encara no son els teus amics...pero algú ens veuria de fora i diria que si.

Pero si hem de parlar d'amics, hi ha tres noms: Diego i Laura (aquests ja els coneixeu, eh!), que ara per mi son el meu contacte amb el mon d'aqui i m'encanta les estones de tertulia que tenim i tots els plans que tenen hi soc inclosa...la semana que vé estic convidada a menjar lasaña a casa la germana del Diego, la Nina (francesa guapissima i tan encantadora com el seu germà). I l'altre nom IMPORTANTISIM és Montse...si, si, és catalana, és actriu, és una riuada de vida i optimisme, ens vam coneixer dijous, ahir vam passar el dia juntes i sembla que faci tota una vida, Montse! (Anna tenies raó som iguaaaals!) Total que ens hem fet un plà d'estudis en una universitat que fa cursos fora dels estudis oficials. Fan cursos de toooooooot i a un preu increible i la majoria duren entre 3 i 4 mesos!!!! Així que ens hem apuntat a la friolera quantitat de 8 cursos, ala!: interpretació, laboratori teatral, cant, dansa-teatre, dansa-jazz, dansa-contemporanea, escriptura creativa i eutopia (que no sabem exactament que és, pero a part que el nom fa gràcia, hem deduit que es una disciplina de col.locació corporal semblant al ioga). Tango hem d'anar a mirar un lloc que ens han dita a San Telmo que és en un club i després de la classe hi ha Milonga. Començem d'aqui un parell de setmanes i estic que camino a un pam del terra de contenta!!!

He feet l'experiemnt de penjar dues fotos...a veure si surt bé...la primera és on m'estic ara, el llit on dormo i les meves pertenences...l'altre a veure si ho endevineu: es una casa...es de color rosa...si? ho teniu? Pero que listos son mis niños!

jueves, 12 de marzo de 2009

El DIA DEL TURISTA O COMO ME ENAMORÉ DE SAN TELMO SOLO PISARLO

Agafo el Subte (el metro pa' ellos) i baixo a Tribunales, dos cuadras i EL OBELISCO. Monument que podria dur de subtitol "El tamaño si importa". Camino entre riades de gent, executius estressats, turistes despistats, venedors ambulants (de coses tan surrealistes com cascos de mp3) i arribo a la PLAZA DE MAYO...ooooooh! Que gran, que bonica...quanta poli (i de la que fa por), quants turistes i vinga fotos clik click!!! I alli esta LA CASA ROSADA...oooooooohhhh!!!! I el primer que penses és: si que es de color rosa, si. I el balcó de la Evita Peron, oooooohhhh!!! Ja em sento la Madona cantant a los descamisados. Més fotos...(aqui no fa vergonya fer el japones, perque tothom es tan turista com tu)...

...pero alguna cosa em tira a agafar el carrer Balcarce i els meus peus caminen inquiets i il.lusionats, els edificis van perdent altura, els carrers es fan més estretets i s'omplen de botigues d'antiguitats, restaurants amb encant i botiguetes de roba (d'aquelles que a mi m'agraden, ja sabeu...) i un se sent una mica com a casa, Gràcia o el Born...i arribo a la plaça Dorrego i l'amor ja és incondicional...SAN TELMO!!!!! Dino i entro al ciber on aa estic a asseguda a explicar-vos-ho corrents. I em fa por torna a sortir al carrer, perque entaré en una botiga, veuré una samarreta preciosa, faré el canvi a euro mentalment i...aleshores el monstre consumista es desferma sota el lema "que barat que és!!!!" Crec que el deixaré sortir una estona que s'esbargeixi, pero vigilant-lo de prop i tornant-lo a la gabia d'horeta.

Ah, avui és dia de Felicitacions varies: DOLÇA felicitaaaaaaaats!!!!! Visca la mama més guapa del món! LAILA I JOMI felicitaaaaaaaaaaats!!!!!! Quatre anys, sou uns campeons i us ho mereixeu! I MI NIÑO I UNA SERVIDORA!!!!!!! Set mesos d'història de pel.licula (es lo que tiene conocerse en un cine).

Se que tooooot el que he explicat tindria infinitament molta més gràcia si hi haguessin fotos...estoy en ello, espero posar-ne ben aviat...una mica de paciencia.

Apa, fins la pròxima entrada!

miércoles, 11 de marzo de 2009

BUENOS AIRES BAJO LA LLUVIA

Doncs si, finalment aquesta és l'entrada...plovent, però encara que la pluja és poetica, ara em posaré prosaica i us explicaré les cosetes que m'han passat...coi, el blog es diu així, no?

Per començar us diré que he aterrat a casa el Diego i la Laura. Ell és d'origen francès (Gràcies Júlia, el teu cosi es fantastic, no hagués pogut anar a parar en millor lloc!) i ella és porteña total! Tenen un pist al barri de Nuñez, residencial i tranquil (lluny lluny del centre). Soparet d'ahir: pà amb formatge i pernil, amanida, vi català (a casa m'han dit que si vas de convidat és de ben educat portar alguna coseta) i una conversa estupenda sobre paisos, politica, idiomes, i teatre!!! Si senyors, la Laura és dramaturga i directora de teatre i ja m'ha planificat la setmana cultural, dijous al teatre i divendres també (a veure Lúcido de R. Spregelburg, per qui ho conegui...eh! Oriol!) i ja tinc un munt de llocs on fan cursos i ja m'ha agafat l'atac i ho vull fer tot: dansa, teatre, tango, bricolatge...bé, potser bricolatge pot esperar.

He dormit com un liró i avui he anat a passejar...osti que es gran tot això! Ara sóc a Palermo, un barri cèntric, de botigues i turistes...amb uns parcs preciosos (Dolça alucinaries), he dinat com una senyoreta i ara vaig a descobrir un lloc on fan cursos al carrer Corrientes, on m'han dit que hi ha llibreries precioses. Vull baixar a la Plaza de mayo, casa Rosada (Don't cry for me Argentina, ho intentaré Ingrid!) i si hi ha temps i energia San Telmo (el barri de Gràcia porteño). Toma ya!

Ah, canviant de tema: Moltes gràcies a tots els que em veu escriure missatges el dia que marxava i no vaig poder respondre. Merci a tothom pel recolzament!!!!!

Més noticies al mateix bat-blog a la mateixa bat-hora (o quan pugui!)

MMMMMUUUUUAAAA!!!!!!!!!!!!!

DESPERTARSE ACÁ

Obres els ulls i encara es de nit...on ets? che, viste, estás en Buenos Aires, llegaste, estás acá. Mires l'hora i posa les 18:42...? Ahir et vas equivocar al canviar l'hora i tot just son quarts de set del matí, rapidament calcules quina hora és a Barcelona, quasi les deu...decideixes que encara dormiràs una estona més i començes a sentir la remor dels pensaments inconcients i ja parlen dos idiomes...dorms...et despertes altre cop, la ciutat comença a fer sorolll, algú intenta que un nen es prengui l'esmorzar i se senten despertadors que recorden a la gent que hay que ir a laborar...t'aixeques, lavabo i un pipi...ara ja son les 8:30 i no et tornaràs a dormir. Descobreixes com fer-te un te en una cuina que no coneixes, pero escalfar aigua es fa igual a tot el mon...escalfant-la...també descobreixes unes galetes de xocolata, a casa en menjaries mig paquet...aqui n'agafes dues. Fora plou, vaja...bé estem a finals d'estiu i és el que toca, confies que pararà més tard i sino ja tens la següent entrada del blogg: Buenos Aires bajo la lluvia...recordes Gene Kelly a Singin' in the rain, quan un està content fins hi tot la pluja et sembla meravellosa.

martes, 10 de marzo de 2009

WHAT'S NEW BUENOS AIRES?

Un dos un dos provando provando


Vaja crec que ho he aconseguit! Jo soleta he creat un blog, ole que be!


Ara seria questió de dir coses, oi?...A veure que puc posar-hi així que m'hagi passat ultimament? Que sigui una mica important i tal...Ah, si!


SOC A BUENOS AIREEEEEEEEES!!!!!!!!!!!!