FA FRED O REDECORACION DE PLANES

Fa fred, fa mooolt fred. Estic farta d'abrics, bufandes, guants i d'anar tot el dia amb els ulls axinats, els braços plegats i els hombros (castellanada, ho se) amunt. Proveu de fer les tres coses alhora...ja? D'això se'n diu la posició de collons-quina-rasca-que-fot, si enlloc dels ulls axinats fruncís el ceño (com collons es tradueix això?) aleshores és tic-molt-enfadat; i si enlloc de...bé és igual que tampoc no és qüestió de fer-vos fer el mico sols davant de l'ordinador que potser alguns esteu en un ciber...I a part del fred també tinc un altre sindrome, el de tinc-ganes-d'anar-a-casa-que-tot-això-està-molt-bé-pero-ja-esta, avui es el dia de posar les paraules amb guionets, mira tu m'ha agafat per aqui...Total, recordeu aquella entrada en la que us explicava que tenia bitllet per arribar a Barna el 30 de setembre? I que durant agost i setembre estaria fent ruta motxilera pels andes fins a Perú? Doncs ni una cosa ni l'altre. Que a mi em mola anar canviant els plans cada cinc minuts i mai saber que passarà demà, ale! tirem per terra les previsions, capgirem la vida tot sovint! Així que canviaré el meu bitllet a Barcelona per primers de setembre i durant l'agost la meva adreça serà...txan txan txan...Rio de Janeiro, siii, samba, caipirinhes, ipanema i la seva garota (o eriço en masculí, osti que dolent aquest). A més a més tinc bons amics a Barcelona que em poden passar algun contacte. Així que d'aqui poc seré prenent el sol amb biquini a la sorra de copacabana. Mar, platja, sol!!!!! I d'aqui un mes ja em tindreu pel mediterrani...

I es que us trobo a faltar, sabeu? Ultimament somio moltes vegades que soc a Barcelona i m'hi veig molt contenta al somni. I tinc ganes de menjar una llesca de pa de pages amb tomaquet, oli d'oliva i pernil d'aquell tan bó. Agafar el bicing i baixar tot el passeig de Sant Joan. Anar de tapes i canyes pel born. Esmorzar al Teo del carrer escorial. I sobretot passejar per la plaça virreina, el carrer verdi, la plaça del sol i tot gràcia, rei de tots barris per la festa i el sabor. Si fins hi tot el Gato Perez que era argentí va acabar escollint gràcia! I veure-us (maleits pronoms febles, mai se si es diu així) a tots i totes, fer sopars, dinars, explicar-vos i que m'expliqueu. Buenos Aires m'ha encandilat, pero la meva Barcelona és molta Barcelona!!

Bé, us seguiré explicant les meves aventures i desventures, qui sap potser d'aqui cinc minuts decideixo que me'n vaig a buscar lleons a l'africa o a fer cursos de geisha al japo o...o...o...

NO TINC FOTOS

Be, si, si que tinc fotos, pero no les puc penjar. Pero en realitat millor perque hi ha coses que una foto no pot explicar, ni una ni mil. Hi ha coses que simplement s'han de veure. Un a d'aquestes es Les catarates d'Iguazu. Ja us dic no es pot explicar, no es pot ensenyar, s'hi ha d'anar. Així que deixeu qualsevol cosa que estigueu fent en aquest moment, feu una petita maleta, poca cosa no hi fa massa fred (un impermeable, si, que plou bastant), passaport i un avió a las Catarates...vaaaa, que feu encara asseguts llegint, no us ho podeu perdre, aigua, jungla, natura demostrant la seva majestuositat, i una banda sonora que t'embolcalla i et recorda que l'home es petit petit davant la força de milers de milions de litres d'aigua caient. I quan fa massa temps que ets en una ciutat és molt sà que un cop de natura et col.loqui al teu lloc de simple habitant de la terra, no amo i senyor...pero, que més he de dir? Va, cap a l'aeroport!

I seguim de micro (autobus de llarga distancia) en micro, ara 17hores, ara 21h, ara 12...ostres mira que és gran aquest pais, tu! Total que ara som a Cordoba...no, no ens hem desviat per veure la mezquita, la Cordoba d'aqui. Pero ja marxem capa a Salta...salta conmigo! (aquesta broma ja l'he fet al facebook, pero es que m'agrada molt). Salta, camina, viatja! Amb avió, amb micro, amb cotxe, a peu, amb bici! Pero mou-te, mou-te! Desplaça't! Canvia! Avança! Retrocedeix, si cal! Pero que ningú es quedi quiet!!

Petons!

Sara (i Raul)

LA CONSTANT

El meu bitllet de tornada original era pel dia 4 de juny, i no, no he tornat clandestinament sense dir res a ningú. Simplement he canviat la data. Per quin dia ara us preguntareu? Un moment, no voldreu que us desvetlli el final de la pelicula tan aviat...Com us deia a Cabo Polonio em vaig escoltar i vaig decidir com serien els propers mesos de la meva vida. Osti, aquestes decisions posen els pels de punta, saps que el camí que prenguis marcarà coses (encara que ja ho se que sempre hi ha volta enrera), no es com escollir si aquest matí em poso texans o faldilla. Pero alhora notes que tens les regnes de la teva vida a la mà, que ningú pren les decisions per tu, es sentir-se vulnerable i molt fort al mateix temps. De fet crec que la vida es un seguit de sensacions de contaradicció, que no sempre ha de ser negatiu, el temps passa rapid i lent; ser lliures ens agrada i alhora ens crea inestabilitat; vull aprimar-me, pero també menjar-me un pastís de xocolata, bé aquest és un altre tema que ara no entraré (un moment que vé la cambrera: me traes un pedazo de pastel de chocolate? Gracias.) Podia tornar a Barcelona a l'agost (com havia pensat en un principi), pero alguna cosa em deia que podia exprimir més el viatge. Em podia quedar a Buenos Aires? Si, es clar, pero si em quedava i m'establia era dificil determinar quan tornaria. Hi ha una dada clau que potser alguns desconeixeu: Es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos, ah i viu a Barcelona. Ara la pel.licula ja agafat un altre caire, no? (pa guionsita de cine romantico comercial voy yo). Be, el meu cap, el meu cor, el meu cos i la meva ànima vinga a donar voltes...que torno...que em quedo...que si...que no..que amunt...que avall...que si tomba...que si gira...Per això vaig necessitar el silenci i la foscor de Cabo Polonio, i malgrat tota la meva indecisio hi havia una constant, que es mantenia inamobible i sobre el que no tenia cap mena de dubte. La meva constant es diu Raul, es alt, moreno i té uns ulls preciosos. També vaig poder recordar sense el soroll de la ciutat que jo aquest viatge l'havia fet precisament per viatjar, que era feliç quan agafava la motxila, pujava a l'autobus-tren-vaixell-aviò. I ho vaig veure clar, les peces van encaixar, el meu cos es va relaxar i el meu cap va callar (ara seria el moment perfecte per una pausa publicitari, oi? No cambien de canal, el final después de quatro anuncios). Així que finalment vaig decidir que exprimiria el meu viatge agafant la motxila i l'autobus, que era més fàcil de delimitar-hi un final, pero no era tornar a Barcelona ja. D'aqui poc més de dos setmanes arriba a Argentina un noi alt, moreno i d'ulls preciosos que viatjarà amb mi per Argentina durant tot el Juliol. Després segueixo jo sola per Chile, Bolivia, Perú. La idea és arribar a Cuzco i el MachuPichu i tornara a baixar. I ara si, ara el final de la pel.licula: el meu bitllet de tornada és el 29 de setembre i arribo el 30 a Barcelona, on començarà una altra pel.licula igual d'emocionant, segur.

Penjo algunes fotos, molt dolentes, ja ho se, de la final de la Champions. Barça!!!!!!!! Aqui el vam veure al casal de Catalunya, al teatre Margarita Xirgu, envoltats de catalans i Argentins units per la devoció a Messi.

CABO POLONIO: DOS DIES AL PARADÍS

Si teniu massa problemes per tirar endevant, si un dilema important no us deixa dormir, si la vida estressant us treu la tranquilitat, si us heu oblidat d'escoltar-vos, si l'asfalt ha matat la vostra comunicació amb la mare natura, si us voleu oblidar del mon o si simplement voleu anar descalços damunt la sorra tot el dia i que les uniques ocupacions que tingueu sigui llegir, xerrar, contemplar, descansar, disfrutar...no hi ha cap dubte d'on heu d'anar: Cabo Polonio (Uruguai). Es dificil explicar amb paraules el que és aquest lloc. Cases de fusta damunt la gespa o directament damunt de la sorra d'una platja de paradís. Postes de sol amb una llum absolutament increible. I la nit, sense casi electricitat, esta regida pel cel més estrellat que us pogueu imaginar i la llum que gira del far. El far de los "12 segundos de oscuridad" de Jorge Drexler que diu un faro guia mientras gira, no es la luz lo que importa en verdad son los 12 segundos de oscuridad . I aquella foscor i aquell silenci solament pinzellat per la remor del mar i els udols dels llops marins van acostar-me a mi mateixa i vaig poder escoltar la meva propia veu. Per reneixer l'endemà amb una sortida de sol tranquila i calmada que va acabar desembocant en un dia de clima estiuenc que va transcorre entre banys al mar, paraules del llibre de Benedetti que m'havia comprat a Montevideo i converses entre els viatgers del hostel màgic. Dos dies al paradís. Tasteu-ho algún cop.

NOMS

El Diego i la Laura van ser els primers. Ell ara es a frança. Amb ella i la Nina, la germana del Diego vaig anar a jugar a billar dimecres passat, també van venir el Nacho i l'Eva. La Laura em va portar al teatre i vaig coneixer les actrius l'Elisa, la Valeria, la Pilar i una altra Laura, pero vam sopar amb uns altres amics que els agrada molt ballar, la Julieta, d'energia carismàtica, la Yael, la Gimena, el Martin. La Montse va venir molt poc després, avui fa dos dies que no la veig i ja em sembla extrany. La Montse coneix el Marcelo que coneixia el Xavier, que ja ha tornat a Barcelona i ell ens va presentar el Guillermo i la Macarena, amb qui anava a ballar tangos. La Montse va anar a preguntar per una habitació del pis de l'Ana, no es va quedar l'habitació, pero van quedar per sopar. La Blanca i el Roman també es van interessar per l'habitació. La Blanca te una amiga, l'Ale que ara és la parella del Roman. Va ser ell qui ens va presentar a l'Andreu, la Neus i la Loida el dia de Sant Jordi, dia que també va venir la Juliana i el Fede, un amic de l'Ale que toca tan bé la guitarra i la basca Oihane que a vegades també vé amb la Maider. Fa poc van arribar la Sandra, amiga de l'Ana i que esta de viatge inconcret pel mon i una amiga del Roman, l'Anna, que te casa a la patagonia, pero ara s'estarà uns mesos per la ciutat, amb qui m'en vaig a Uruguay el cap de setmana que vé. Als cursos amb la Montse ballem amb molta gent la Paula, l'Eugenia, l'Asier, l'Ingo, l'Angeles, la Cecilia, l'Andrea...amb alguns avui anem al teatre a veure a la nostra profe la Paula, fantastica, com els altres profes la Silvina, la Belen, la Maria, el Silvio que ens fa treballar a Koltés amb la col.laboració del Lucho que ens fa un super entrenament i tots els de la classe, la Liliana, l'Eugenia, la Barbara, el Neri suem de valent. On em suen les neurones es a clase de Escritura Creativa amb la Cecilia, m'encanten els textos sobretot del Nicolas i la Maria, sovint m'assec al costat de la Soraya que també vé a dansa contemporanea. I també hi ha la noia del bar on em conecto al Wifi, que fa un moment de res s'ha endut la meva tassa de te ja buida, el noi del kiosk del davant de casa que quan entro ja em pregunta: ¿como andás? I la Cecilia que em lloga el pis, el seu marit que té la mirada timida, la filla que viu al departament del costat i té un fill que sempre plora. I la senyora de la farmàcia...i la cambrera del bar d'on faig classes...i....i...i...i els que em deixo, els que encara no conec.

Ho heu anat seguint? Tranquils, jo tampoc, simplement he deixat que passes i s'han anat colant, alguns dissimuladament, d'altres de cara dins la meva vida a l'altra banda de l'oceà.

UNA MICA DE DESORDRE

30-Abril

Arribo a casa del teatre, he anat a veure La forma de las cosas de Neil Labute. Me la vaig perdre a Barcelona dirigida pel Julio Manrique, pero la he vist a Buenos Aires dirigida pel Veronesse, m'ha agradat molt, un text brutal i uns actors fantàstics. Pero no era d'això del que volia parlar. Deia que arribo a casa amb tota la intenció d'escriure i descobreixo que la conexió a internet que em van instalar suposadament la semana passada, que despres va resultar que fins dilluns no podien venir, que aleshores els faltava una peça que van posar dimarts i que ahir dimecres ja m'havia de poder conectar encara no funciona. Merda! Les coses aquí van així. I es que em feia il.lusió poder penjar una entrada al blog en pijama, mentre prenc una infusió, em fumo un cigarret i no he de sentir la conversa de la taula del costat del bar on tenen wifi. Tan fa, escric igual i demà o quan pugui ja faré un copiar pegar del SatrOffice Writer al blog. Fa dies que penso que hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i ara mateix no sé per on començar. Has d'explicar que vas estar al delta del Tigre dissabte passat i que et va encantar a més a més tens moltes fotos per posar-hi i ho fa més interessan. Les fotos ajudaran a entendre la tranquilitat que tan necessitava després de portar semanes envoltada d'un monstre de ciutat sorollosa i caotica. La imatge de una munt de casetes, cada una amb el seu nom (el deseo, el desenchufe, la deliciosa, Tio Paco, Amanecer...) envoltades de gespa arreglada, amb el seu propi “embarcadero” (com es diu en català? No em surt la paraula) a la riba d'un dels canals que conformen les illetes d'un delta transitat per lanxes de fusta descriuran la estoneta regalada que vas passar acompanyada d'un llibre i un gos simpàtic que em va anara seguint tota l'estona, però ostres! El Sant Jordi porteño va ser un sopar molt divertit i m'agraden els moments descontextualitzats com estar regalant roses i llibres entre catalans, bascos i argentins en una nit on començes explicant la llegenda que desde l'escola no havies tingut ocasió relatar i es se't fa extrany que hi hagi gent que no la conegui, més tard descobrim que hi ha una càmara que fa fotos en blanc i negre només ressaltant el color vermell, el dia de la rosa es ideal per explotar la idea i finalment acabem cantant folklore argentí, Serrat i Sabina al só d'una guitarra a mans expertes....Pero pensant-ho bé encara no has fet l'escrit sobre l'experiència de Radio Colifata al hospital psiquiatric Borda, vas estar prenent apunts en una llibreteta per no oblidar res del que et sorprengués o t'impactes i vas fer la determinació mental de posar-hi paraules a totes les emocions i sensacions que vas tenir aquella tarda mentre escoltaves aquell grup de bojos, si, si bojos tan crua i literalment com sona, parlant a través d'un micro que difonia les seves inquietuds i questions sobre la vida a través de les ones de la radio. Vas pensar que volies intentar transmetre aquelles mirades entre perturbadores i tendres, aquella sensació inquietant de trobar-te en una institució psiquiatrica, de les converses que vas tenir amb ells, de les grans veritats que deien sense els filtres i les estructures que tenim presisament per no tornar-nos bojos i de com et feien entendre que ells van acabar en aquell estat per pur instint de supervivencia, perque la cordura els estava matant. Tenia ganes que sabessiu que a la Colifata hi parla tothom, els colifatos i les visites, que jo també vaig intervenir, tots ho vam fer, i cantar, pero vam tornar en colectivo amb una especie de silenci extrany, un silenci de digestió. O també em podria posar més intima i enlloc de relatar els llocs, les persones, les experiencies dir-vos que hi ha dies de tot aquí (aquí i a tot arreu, es cert) i que aquests últims han tingut moments dificils, dificils i una mica enfonsats, que he plorat, a vegades sola, o al telèfon o amb la Montse o amb l'Skipe i que de cop tot perd el sentit per tornar-lo a retrobar a la cantonada seguent quan algú et pregunta: ¿sabés si voy bien para allá para tomar el subte? I tu pots respondre sense dubtar...i te n'adones que l'impuls que sents alguns moments d'agafar l'avió per trobar aquella abraçada de koala et pot fer caminar endevant enlloc d'anar enrerra, perque les ganes d'abraçar es fan més intenses i dolçes si mires endevant sabent que perduraran.
He arribat a casa del teatre i simplement m'he posat a escriure el que us volia explicar.


5-Maig

Avui finalment he tingut temps de passar l'entrada al blog, he trigat una mica perque la meva "ratxa" difícil sembla que vé forta, ahir vaig anar a Urgencies amb un brot de la pell de campeonato. Sort de la Montse que va estar en tot el procées al meu costat. Aquesta nit he dormit moltíssim i avui amb ajuda de la senyora cortisona ja estic una mica millor. Vaja!

SEMANA SANTA...TO MY STYLE

Dijous Sant, l'últim sopar. Mentre ell va sopar amb dotze amiguetes (alguns no tan amiguet com ell es pensava), sopar on no va parar de xerrar de coses dificils d'entendre: hoy me veis...mañana no me vereis...pero me volvereis a ver. Ufff, quin conyàs, a més a més ja se sap que passa amb els sopars amb tanta gent, les coses més divertides sempre passen a l'altra punta de la taula. Jo en canvi vaig convidar a sopar a la Laura i el Diego, només erem tres, però molt ben avinguts. A més a més em vaig currar un sopar que fos una miqueta més que pa i vi. Cuixes de pollastre rustit amb patatones, panses, ametlles, pebrot i amb molt de suquet per passar-hi el pa (recepta apresa de la Sira!), per acompanyar una amanida amb fruita i vinagreta de mel i mostassa (apresa de la Dolça) i de postres mousse de xocolata (molt tipica de mi, del llibre de receptes dels menus de l'àvia). Conversem tots!, no em vaig dedicar a fer monoloegs aclparadors com un de melenes i túnica que jo se, i de mil temes diferents. Una coincidencia: el vi, ens vam pimplar les mateixes ampolles nosaltres tres sols que els dotze i l'altre.

Divendres Sant. Ell no va tenir un bon dia, la veritat sigui dita potser el pitjor dia de la seva vida. Imagineu-vos despertar-se de mig resaca després del sopar i que quatre romans pesats s'encaparrin a penjar-te d'una creu sota al sol! Això deu ser fatal pel mal de cap, a més el pobre debia tenir una set horrorosa (aquella boca pastosa, tots sabem la sensació) i els molt bèsties li donaven un drap amb vinagre, home! Si encara hagués estat Cabernet de Mendoza. Jo en canvi vaig sortir a sopar per San Telmo amb un grup de catalans, acompanyats per algun argenti despenjat i una colombiana. Carn, mooolta carn...ja és això per semana santa, no? Ai, a veure si ho vaig entendre malament jo, com que que els meus pares eren uns sacrilegs i no em van portar a missa vaig una mica perduda. Enlloc d'una creu, sota al sol, vam preferir una terrassa d'un canari sota les estrelles. I enlloc de vinagre unes quilmes i una mica de fernet ens van acompanyar en una conversa multicultural on encara no tinc molt clar perque la Montse i jo vam acabar cantant "La merda de la muntanya no fa pudor", crec que era per intentar explicar la característica escatològica de la cultura del nostre petit pais...nomès reiem els catalans...vaja...Finalment decidim acabar la nit i quasi començar el dia en un local acompanyats d'una banda de música. Crec que no eren romans.

Dissabte Sant (també és sant el dissabte?... ara no ho se...). Mentre el es va quedar tot el dia més penjat que un fuet, pobre...no tenir plan el dissabte sempre ha deprimit una mica, jo seguia amb el meu cap de setmana porto-catalan. Barri de Recoleta (el pedralbes d'aqui), un asado a la part baixa d'un edifici de chetos (els pijos aqui). Vinga matahambre, bife, xai, pollastre, vacio, empanades, tortas...I vinet de mendoza (malbec i tempranillo per un asado, apa ara ja ho sabeu). I un italià de Pescara (de cabell blanc, que te l'imagines a la seva villa amb uns pantalons de lli blanc)...i saca la guitarra...ojo, los vecinos que estamos gritando mucho! I algú vol postres? Bufff, ja no puc més, pero...mmmm gelat de dulce de leche! I taxi cap a Palermo (visca! a aprop de casa) de baretos una mica massa plens de gent que balla massa poc pel meu gust. I així com el pobre amic nostre sense plan es va passar el dia sol, jo us podria dir molts noms, pero em seria complicat explicar els fils de conexió...aqui coneixes gent i tampoc et preguntes molt d'on han sortit.

Diumenge de Ressurrecció (oi?): Quan el pobre estava a punt de perdre l'esperança (que és l'últim) perquè la vida ja l'havia perdut va i el tio ressucita...vuelve de entre los muertos i no em plan zombie o vampir...sino com a tio normal, això si una mica pujadet de fums per allò del miracle i tal. Jo diumenge vaig morir...si, tanta vida necessitava recuperació i vaig fer exactament RES durant tota el dia. Al vespre vaig anar al cine a veure una pelicula de dibuixos...no estava com pensar gaire.