UNA MICA DE DESORDRE

30-Abril

Arribo a casa del teatre, he anat a veure La forma de las cosas de Neil Labute. Me la vaig perdre a Barcelona dirigida pel Julio Manrique, pero la he vist a Buenos Aires dirigida pel Veronesse, m'ha agradat molt, un text brutal i uns actors fantàstics. Pero no era d'això del que volia parlar. Deia que arribo a casa amb tota la intenció d'escriure i descobreixo que la conexió a internet que em van instalar suposadament la semana passada, que despres va resultar que fins dilluns no podien venir, que aleshores els faltava una peça que van posar dimarts i que ahir dimecres ja m'havia de poder conectar encara no funciona. Merda! Les coses aquí van així. I es que em feia il.lusió poder penjar una entrada al blog en pijama, mentre prenc una infusió, em fumo un cigarret i no he de sentir la conversa de la taula del costat del bar on tenen wifi. Tan fa, escric igual i demà o quan pugui ja faré un copiar pegar del SatrOffice Writer al blog. Fa dies que penso que hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i ara mateix no sé per on començar. Has d'explicar que vas estar al delta del Tigre dissabte passat i que et va encantar a més a més tens moltes fotos per posar-hi i ho fa més interessan. Les fotos ajudaran a entendre la tranquilitat que tan necessitava després de portar semanes envoltada d'un monstre de ciutat sorollosa i caotica. La imatge de una munt de casetes, cada una amb el seu nom (el deseo, el desenchufe, la deliciosa, Tio Paco, Amanecer...) envoltades de gespa arreglada, amb el seu propi “embarcadero” (com es diu en català? No em surt la paraula) a la riba d'un dels canals que conformen les illetes d'un delta transitat per lanxes de fusta descriuran la estoneta regalada que vas passar acompanyada d'un llibre i un gos simpàtic que em va anara seguint tota l'estona, però ostres! El Sant Jordi porteño va ser un sopar molt divertit i m'agraden els moments descontextualitzats com estar regalant roses i llibres entre catalans, bascos i argentins en una nit on començes explicant la llegenda que desde l'escola no havies tingut ocasió relatar i es se't fa extrany que hi hagi gent que no la conegui, més tard descobrim que hi ha una càmara que fa fotos en blanc i negre només ressaltant el color vermell, el dia de la rosa es ideal per explotar la idea i finalment acabem cantant folklore argentí, Serrat i Sabina al só d'una guitarra a mans expertes....Pero pensant-ho bé encara no has fet l'escrit sobre l'experiència de Radio Colifata al hospital psiquiatric Borda, vas estar prenent apunts en una llibreteta per no oblidar res del que et sorprengués o t'impactes i vas fer la determinació mental de posar-hi paraules a totes les emocions i sensacions que vas tenir aquella tarda mentre escoltaves aquell grup de bojos, si, si bojos tan crua i literalment com sona, parlant a través d'un micro que difonia les seves inquietuds i questions sobre la vida a través de les ones de la radio. Vas pensar que volies intentar transmetre aquelles mirades entre perturbadores i tendres, aquella sensació inquietant de trobar-te en una institució psiquiatrica, de les converses que vas tenir amb ells, de les grans veritats que deien sense els filtres i les estructures que tenim presisament per no tornar-nos bojos i de com et feien entendre que ells van acabar en aquell estat per pur instint de supervivencia, perque la cordura els estava matant. Tenia ganes que sabessiu que a la Colifata hi parla tothom, els colifatos i les visites, que jo també vaig intervenir, tots ho vam fer, i cantar, pero vam tornar en colectivo amb una especie de silenci extrany, un silenci de digestió. O també em podria posar més intima i enlloc de relatar els llocs, les persones, les experiencies dir-vos que hi ha dies de tot aquí (aquí i a tot arreu, es cert) i que aquests últims han tingut moments dificils, dificils i una mica enfonsats, que he plorat, a vegades sola, o al telèfon o amb la Montse o amb l'Skipe i que de cop tot perd el sentit per tornar-lo a retrobar a la cantonada seguent quan algú et pregunta: ¿sabés si voy bien para allá para tomar el subte? I tu pots respondre sense dubtar...i te n'adones que l'impuls que sents alguns moments d'agafar l'avió per trobar aquella abraçada de koala et pot fer caminar endevant enlloc d'anar enrerra, perque les ganes d'abraçar es fan més intenses i dolçes si mires endevant sabent que perduraran.
He arribat a casa del teatre i simplement m'he posat a escriure el que us volia explicar.


5-Maig

Avui finalment he tingut temps de passar l'entrada al blog, he trigat una mica perque la meva "ratxa" difícil sembla que vé forta, ahir vaig anar a Urgencies amb un brot de la pell de campeonato. Sort de la Montse que va estar en tot el procées al meu costat. Aquesta nit he dormit moltíssim i avui amb ajuda de la senyora cortisona ja estic una mica millor. Vaja!