UNA GERMANA EXTRAORDINARIA

Va obrir els ulls. Extranyament l'edredon del llit la tapava de cap a peus. No veia la finestra, però la llum que intuïa li deia que encara era de nit. Beuré un got d'aigua i tornaré a dormir - va pensar la Clara. Però al voler-se aixecar va notar que alguna cosa extranya passava. No trobava la sortida i de cop se'n va adonar que el llit era inmensament més gros que quan s'havia posat a dormir...o ella curiosament més petita...Va arrossegar-se fins trobar la vora del matalàs i es va deixar llisacr suaument fins que amb un saltet va anar a parar al teerra de l'habitació. Es va posar dreta. Va mirar al seu voltant. La cadira era grossa, els ninots de peluix eren més alts que ella. El sostre era lluny...lluny...lluny...li va venir el desitg de tocar-lo, va estirar els braços tan com va poder amb totes les seves forçes i va semblar-li que el sostre ja no era tan lluny...de fet semblava que s'apropés...més, més, més fins que la punta dels seus dits van tocar-lo. A poc a poc va baixar la vista i el que era lluny ara mateix era el terra. Volava. Estava volant. La Clara podia volar! Uau! - va dir-se - com pot ser? Havia observat l'habitació, però no s'havia mirat a si mateixa. Per l'aire va apropar-se a un nmirall i...oh!...verd...fulles...ales! La seva pell era d'un verd intens que li recordava a una poma brillant i suculenta...els cabells s'havien convertit en un garbuix de fulles desordenades i divertides i de l'esquena li sortien dues ales quasi transparents. Els seus ulls verds i ametllats, que seguien sent els mateixos, van concluir que es trobava molt bonica amb el seu nou aspecte. Es va deixar caure enrera i va volar per tota l'habitació, ràpid, lent...de cara amunt, avall...mai havia tingut una sensació tan meravellosa. Era el seu aniversari, fins aquell moment no se n'havia recordat, aquell era el millor regal que podia haver rebut. Va aturar-se damunt l'estanteria...tenia ales...allò li donava mil possibilitats...podia volar...hi havia mil llocs on anar...Va sortir per la terrassa i va descobrir una cosa encara més meravellosa, a l'aire lliure era capaç d'anar més depressa que un raig de llum, va travessar Barcelona en menys de mig segon i es va asseure a la punta del dit de Colon. Va ser en aquell precís moment que va descobrir on volia anar...només havia de seguir la indicació del senyor matàlic de la meleneta amb faldilles. Amèrica. Amèrica del Sud. Argenetina. Buenos Aires. Palermo Viejo. Charcas 4240. Es va aturar davant la porta negra voltda de pared groga. Petita com era s'hi va esmunyir per sota i va entrar al pis de la seva germana. Dormia. Es clar, allà encara era plena nit. La Clara va observar-la una estona i finalment va decidir no despertar-la. Simplement va fer-li un petó al nas i se'n va tornar, a través de l'oceà, fins al seu llit. Era a punt de ser de dia i volia celebrar el seu aniversari amb unes dimensions normals.

Tota aquesta història l'escric jo, la germana de la Clara. L'escric per una raó molt clara. Aquest matí m'he trobat un petó de fada al nas i aquesta és l'única explicació raonable que hi he trobat.

FELICITATS CLARA!!!!

TESTIMO MOOOLT!!!!!!