Va agafar la llibreta i el boligraf. Mentre s'anava fent el sopar, mengeta verda i patata, aquell vespre li venia de gust menjar sà i s'havia d'aprofitar perque en qualsevol moment tornaven les ganes de dolços, galetes i pastissos. Va seure i va decidir que escriuria una estona, la tele apagada ja estava bé de tant en tant. Feia poc que escribia un blog per internet i de sobte tothom s'havia posat d'acord a dir que escribia molt bé: t'hi hauries de dedicar! Tots opinen que ho fas tan bé! Saps qui m'ha dit que li agrada molt com escriurs? La teva tieta i ella és mestre de literatura, eh! Bé, si tothom hi està d'acord deu ser que és veritat, va pensar. Boligraf, llibreta i full en blanc. En blanc. En blanc...en blanc. No sabia què escriure. Es clar, al blog era molt fàcil, no havia d'inventar res, simplement es dedicava a explicar de manera més o menys enginyosa allò que li passava. Quan havia d'escriure una dedicatoria o un text per algú simplement es dedicava a posar paraules boniques al que sentia per l'altra persona. Quan escribia en forma de diari per a ella mateixa, simplement es dedicava a transcriure tot el que li passava per dins. Però ara es tractava d'escriure alguna cosa inventada, un relat, un conte. I si resultava que no tenia imaginació? Quin horror, va pensar, no em vull haver convertit en una persona tan adulta. Res. El fuul continuava en blanc. Es va aixecar a mirar la verdura, simplement per sortir d'aquell gran, buit i aclaparador full en blanc. Ja estava feta, la va colar, però no la va emplatar. Va tornar a agafar el boligraf decidida a tacar el full en blanc de paraules i paraules plenes d'imaginació, de frases construides amb gràcia que et describien personatges interessantíssims. De paràgrafs que anaven descobrint amb emoció una historia fantàstica. Però no va ser capaç. Així que abans de rendir-se va decidir fer el que de moment si que sabia fer. Explicar la realitat. I va començar a descriure en tercera persona allò que estava fent exactament en aquell precís moment, bullir la verdura mentre intentava escriure un conte i no se'n sortia.
Buenos Aires, 25 de Març de 2009
OOOOh, com ens pots deixar així???? Amb aquesta intriga!!!!!! Al final es menja la verdura o no? I és prou cuita? Ja és freda???
ResponderEliminarSi et plau, no et preocupis pel QUÈ, EL QUÈ és el de menys!!!! Tu fas molt bé el COM i això enganxa molt més!!!
Es un trauma.Però cadascú es com l'han parit.
ResponderEliminarA vegades,però,les muses et venen a fer una
visita i recapitules.
Un petò.Quim
No desesperis en l'intent que l'esència hi és!! Ànims i si en tens ganes fes-ho i si no segueix escribint en el blog i explicant-nos les teves excperiències que són molt amenes.
ResponderEliminarPetonets,
Montse
Quina casualitat!!
ResponderEliminarmentre llegeixo això jo també estic fent mongeta tendre amb patates....
(encara que escrigui poc, també et llegeixo)
Un petonot!
Jordi
hola provant provant
ResponderEliminarOsti que dificil es aixó de publicar comentaris !!! ara et deixa , despres no, i vinga a escriure lletres deformes.
ResponderEliminarEt volia dir que m'he quedat en BLANC!!!!!!!!!
Que la mongeta i patata es bonissima amb un bon raiggggg d'oli d'oliva!!!!!
UN PETO D'AQUI A BUENOS AIRES !!!!!!!!!!!!!
Guapi!!!!! Si de tant en tant se t'acaben les idees surt al carrer i viu, experimenta i gaudeix, que tens molts indrets per conèixer i moltes coses noves per "tastar".... Així, de pas, ens distreus una mica a tots mentre ens ho expliques....jejeje
ResponderEliminarUna forta abraçada!!!!!!!!